La web 2.0 ha suposat una nova visió
de l’ús de les tecnologies, el que abans només era una finestra on poder trobar
informació, s’ha convertit en una possibilitat d’interactuar amb l’ altra, una
col·laboració online que dóna la possibilitat a tothom de compartir continguts.
La informació és generada directament o indirectament per la població usuària i
això a produït una democratització dels medis, ja que la informació està a
l’abast de tota la ciutadania i del món en general.
La meva pregunta és, ajuda aquesta
nova manera de comunicar-se a crear pensament crític entre la ciutadania?? Si
és cert, que la web 2.0 permet crear el nostre propi micromedi, mitjançant blogs,
wikis, podcast... on exposar pensaments, propostes i inclús accions o
mobilitzacions. Però serà aquesta nova manera de vincular-nos amb la
societat una oportunitat per avançar en
la participació i la mobilització social, o serà una mera reproducció d’activisme
social convertit, tal i com diu Enrique Javier Díez Gutiérrez “en un modelo de participación ciutadana que
abraza sin demesiada crítica la ideologia de la comercialización”. Per
dir-ho d’una forma clara, és veritat que tenim ara més possibilitats
d’interactuar i d’abastar informació, però som selectius i selectives amb
aquesta informació? Cal potenciar aquest esperit crític per tal de fer
d’aquesta eina una eina útil per transformar, per canviar, per participar
activament de la societat. Com exposa també l’autor Enrique Javier Díez
Gutiérrez, “los whatsapp libertarios,
twiters y Facebook dejan de transmitir banalidades y minucias privadas para
compartir la información relevante que muchas veces oclultan los medios al
servicio del poder”. Amb aquesta afirmació reforço la idea que tot depèn de
com usem les eines que tenim al nostra abast. Podem deixar de veure la
transmissió de la informació com a partidista, sent capaços i capaces de
transformar allò que veiem en pensament crític, buscar, analitzar,
preguntar-nos, veure les diferents opcions que se’ns planteja. Internet pot ser
una eina d’empodarament molt forta i eficaç, si ens fem responsables de l’ús
d’aquestes noves tecnologies. És un fenomen generador de sentit on molts joves
construeixen la seva pròpia identitat.
Per altra banda, com ens diu Enrique
Javier Díez Gutiérrez “hay campañas en
las que importa más el número de firmes recogidas o clicks recibidos, que la
sensiblidad o el compromiso de esas persones al problema, o el eco que vayan a
hacer de las acciones a las que supuestamente apoyan con sus clicks”. La
facilitat i l’efectivitat que té la ret davant a mobilitzacions i accions
ciutadanes també pot ser perillosa. Des del sofà podem decidir si recolzar una
campanya o volem que una llei es rectifiqui, a qui punt de responsabilitat ens
deixa això? Realment la gent que ho fa, és conscient de les conseqüències que
poden ocasionar els seus fets? La simplicitat de polsar un botó i poder estar
participant d’una democràcia directa pot fer que disminueixi la implicació
social i política de la població usuària, ja que aquests i aquestes opten per
l’opció fàcil i segurament molts cops aquesta opció no va més enllà del click.
No hi ha mobilització, no hi ha desobediència, no hi ha revolució, no hi ha pressió,
no hi ha voluntat de canvi... La web 2.0 també ha creat una ciutadania passiva
que tenen el pensament que una petita acció a la ret els fa més democràtics,
participatius i formar part d’un canvi i tal i com diu Enrique Javier Díez
Gutiérrez, “las redes sociales pueden
conduir al boom o al domm; pueden llevar a la materialización de las utopies
tecnològicas de un mundo más igualitario o, por el contrari, pueden reproduir y
exacerbar aún más los desequilibrios de poder que existent ya en la realidad
social”.
Per últim, considero que el que podem
fer com educadors i educadores socials o personalment, és educar per usar les
xarxes socials. Activar aquest pensament crític, acompanyar i facilitar el procés
d’empodrament de la ciutadania, de coresponsabilitat i coeducació.
Reflexionem-hi,
Riesman, David: "Estudia las frases que parecen ciertas y
ponlas en duda."
Emerson, Ralph Waldo: "El pensamiento es la semilla de la acción."
Andrea Parareda Vila
4t Grau en Educació Social
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada