dilluns, 10 de desembre del 2012


CIUTADANIA COM A FONT DE RIQUESA:
En els últims anys ha crescut la consciència de la capacitat d’intervenció de la ciutadania, aquesta és cada dia més conscient de que si no es mobilitza no aconseguirà el que desitja. Però a la vegada vivim en un món liderat pel capitalisme, caracteritzat per el canvi continu fonamentalment amb el mercat. Les excuses són que no es pot fer res, és el mercat el que mana i no ens deixa decidir. Potser si que el mercat influeix molt i això caracteritza la realitat, però el mercat no és el que decideix per un mateix, ni va a fer la compra, o escull com ocupem els espais d’oci i de temps lliure.
El capital humà és una font de riquesa que cal explotar entre tots per una millora comunitària. Alguns qualifiquen aquest capital humà com a una nova font de riquesa, però crec que aquest fa molt de temps que existeix, les amistats, el veïnat, els coneguts o senzillament persones que encara hem de conèixer ens han aportat molt, des dels més propers als més llunyans.
El voluntariat és la gran resposta de la ciutadania, actualment milers de persones s’estan mobilitzant per diverses causes. Voluntari és aquell que s’ofereix lliurement a fer una cosa o a col·laborar en alguna tasca sense ésser-hi obligat[1]. Penso que aquesta és una molt bona manera de gestionar el capital humà.
El voluntariat és l’aportació de la suma de voluntaris individuals en projectes col·lectius per a fer realitat el principi de justícia social[2]. En plena globalització i tot el què això implica, capitalisme, informatització de tot el què ens puguem arribar a imaginar noves maneres de fer, d’entendre i d’actuar. Però segueixen existint desigualtats entre homes i dones, pobres i rics, violents i els que pateixen aquesta violència. És per aconseguir una justícia social en aquest món de desigualtats que les persones ens mobilitzem en el nostre dia a dia.
Hi ha moltes maneres d’entendre i veure el voluntariat, des d’aquell més petit que a vegades injustament o inconscientment no s’identifica amb el propi terme, aquell més organitzat i institucionalitzat, passant per el més assistencial al més educatiu fonamentat pedagògicament. Tot i això la majoria lluiten i treballen per aconseguir justícia social, igualtat d’oportunitats, garantir els drets humans. Al llarg de la història moltes vegades el voluntariat ha aconseguit cobrir i garantir drets i necessitats, en definitiva drets que els hi pertoca garantia als estats, els poden marcar els drets humans, la constitució i altres. Per tant també és una molt bona manera de lluita l’activisme  (polític, social, feminista,etc.) per recordar cada dia als estats, polítics i també tota la ciutadania que junts podem fer grans coses però que els estats en tenen la responsabilitat i no se’n poden desentendre. L’estat ha de treballar cap a una democràcia i un estat del benestar reals, no es val a delegar responsabilitats a qui no els pertoca.
El voluntariat però no s’hauria de veure com un “jo tinc i per tant puc ajudar a l’altre”, educativament s’ha de treballar perquè les persones entenguin i actuïn de manera voluntària però no des d’un punt de vista de privilegi sinó d’una manera crítica, exercir a la ciutadania perquè formem part d’aquesta. S’han de treballar valors com pertinença a la societat, respecte, suport, justícia. En definitiva, implicació personal amb el què tenim davant dels ulls cada dia quan els llevem.
Tots tenim entre les mans una part d’aquest capital humà, només cal decidir on “l’invertim” i el perquè.

Fonts d’informació:
  • PASTOR, Xavier. Voluntariat i Gestió alternativa del Conflicte [article].
[consultat Desembre de 2012]
  • GÓMEZ OLAVE, Pilar. MIELGO MARTÍNEZ, Elena. Voluntariado y trabajo social. [article].[Consulta Desembre de 2012]
  • GÓMEZ GÓMEZ, Amalia. El voluntariat com a expressió solidària en el segle XXI. [conferència pronunciada al Club Siglo XXI el 29 de novembre de 1999] [Consulta Desembre de 2012]



[2] Amàlia Gòmez Gòmez, EL VOLUNTARIAT COM A EXPRESSIÓ SOLIDÀRIA EN EL SEGLE XXI. (Pàg. 105)

Teixit Social

Cíntia Hernàndez Martínez
Reflexió individual
10/12/12
TEIXIT SOCIAL

La societat actual hom la considera una societat dormida i acomodada que viu obviant la realitat. Les persones tenen por d'actuar, pensen que van fent, viuen bé i no volen perdre el que tenen (la feina, la casa..). Aquesta por moltes vegades paralitza a les persones i fa que no s'agrupin, que no pensin, en definitiva que no actuïn per canviar les coses. A més a més, s'intenta fer creure a les persones que les coses són així i que sempre ho han estat, és a dir, que ja estan determinades. En la nostra societat hi ha certs mites que es veuen reals, com per exemple que sempre hi ha hagut persones pobres i que sempre n'hi hauran. Tot i així, crec que aquesta idea de que les coses estan determinades cada cop és més ignorada per les persones i creix la idea de que les coses poden canviar, ja que sabem que històricament les coses no sempre han estat igual, abans no hi havia Estat del Benestar, les persones havien de treballar més de vuit hores diàries, les dones no podien treballar, etc.

Ens trobem en una situació de plena vulneració dels Drets Humans, el sistema capitalista on vivim ha creat una cultura on les persones cada vegada són més individualistes i egoistes. Aquest sistema ha forçat a que els governs no tinguin en compte les necessitats bàsiques, la qualitat de vida de les persones i que només es guiïn per les necessitats del mercat, deixant de banda pilars necessaris com ara l'educació, la sanitat, l'habitatge, el treball... En l'àmbit laboral, per exemple, la nova reforma afavoreix els emprasaris i les emprasaries i desafavoreix els teballadors i treballadores. La reforma laboral no ha creat llocs de treball, al contrari ha incrementat la desocupació, ha pressionat a la baixa les condicions del treball (especialment els salaris), ha fet que sigui més fàcil i barat acomiadar a un treballador/a, que els sindicats tinguin menys força, etc. Ara mateix estem en una situació de crisi econòmica i social, en la qual estem perdent molts dels drets aconseguits gràcies a la lluita de moltes persones, que fins i tot van donar la seva vida per aconseguir-los.

Penso que estem vivint un moment on les persones cada vegada estan més desenganyades de la política i veuen l'Estat com uns sistema d'opressió. L'Estat teòricament ha de vetllar perquè els seus ciutadans i ciutadanes visquin amb dignitat, en definitiva, per ajudar i representar al poble, però fan tot el contrari prioritzant les ajudes a les empreses i els bancs per sobre de fer polítiques socials i públiques per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes. Els polítics viuen una realitat molt diferent que la del poble, viuen amb privilegis, tenen un sou molt més alt que les persones treballadores, no van els mateixos hospitals on van la majoria de la població, els seus fills/es no van a les mateixes escoles on van les classes populars, etc. Aquesta diferències fan que el poble no se senti representat pels partits polítics actuals.

Una manera de mostrar aquest descontent social és a través de les manifestacions i un altre és a través de la desobediència civil. Aquesta última fa referència a aquells actes que fan les persones quan decideixen no complir una llei perquè creuen que és injusta. La desobediència civil no és considerada com un delicte, tot i així les accions comporten una sèrie de conseqüències que recauen en la persona, però que ella assumeix en realitzar l'acció. Algunes accions de desobediència civil que s'estan realitzant en l'actualitat són el moviment “no vull pagar” a les autopistes de Catalunya, negar-se a pagar l'euro per recepta a Catalunya, les accions que porta a terme la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), entre d'altres.

Crec que els moments de crisi, com l'actual, s'han d'aprofitar per canviar les coses de baix a dalt, ja que les persones som les úniques que podem canviar el nostre destí si construim juntes. Cada dia hi ha més persones que viuen precàriament, les polítiques neoliberals no paren de retallar els drets socials necessaris per viure dignament i les persones comencen a veure “el perill” molt aprop. Ja n'hi a prou de delegar responsabilitats a terceres persones, som les persones que hem d'assumir les responsabilitats de les nostres accions. Per aconseguir un canvi en la nostra societat, que lluiti pels Drets Humans i la igualtat d'oportunitats cal una consciència col·lectiva i una participació popular de totes les persones. El pilar bàsic per aquest canvi és l'educació, una educació integral al llarg de tota la vida que eduqui en valors humans i ens proporcioni eines per conviure entre totes i entendre el món en el que vivim, per després poder participar i actuar donant lloc a una nova consciència ètica.

La crisi que estem vivint ha creat un descontent social que ha fet néixer moltes iniciatives socials com el 15M, els iaioflautas, les ILP (Iniciatives Legislatives Populars), centres socials autogestionats, també ha fet que les persones tinguin la necessitat d'ajuntar-se i crear petites propostes alternatives el sistema capitalista regides per valors de solidaritat i suport mutu com ara pobles petits que han fet un hort comunitari, persones que comparteixen cotxe, menjadors socials per a la gent gran que es troba sola, etc. Les persones s'estan movent perquè saben que si volen canviar les coses han de participar col·lectivament en aquesta transformació, encara que sigui amb les accions del nostre dia a dia, com per exemple anar a comprar a les petites botigues del barri i no a les grans empreses, utilitzar el transport públic, entre d'altres són petites iniciatives amb les que estem contribuim en aquest canvi social.

Per tant, és evident que hi ha un moviment social que lluita per canviar la societat en la que vivim, les persones s'estan organitzant i autogestionant per donar resposta a les seves necessitats, els seus problemes. L'autogestió no es pot donar sense que hi hagi un sentiment de col·lectivitat, de grup, sense sentir que allò que li passa a l'altre em pot passar a mi, és a dir, sense saber possar-se el lloc de l'altre. Penso que les persones que ens dediquem a l'educació hem de promoure aquest canvi social, hem de fomentar i treballar per una educació que tingui en compte a l'individu i al col·lectiu, que eduqui a partir d'uns valors mínims, que són aquells valors bàsics que hem de compartir totes les persones per poder conviure dignament. Hem de formar a persones crítiques amb l'entorn i responsables (que reflexionin i valorin les conseqüències) dels seus actes i que siguin capaçes de decidir per elles mateixes.

El silenci dels mitjans de comunicació en la guerra del Congo


Cristina Vega Bobo



El silenci dels mitjans de comunicació en la guerra del Congo
República Democràtica del Congo, un dels països més rics en recursos naturals, un dels països més pobres en desenvolupament humà…La historia silenciada.
Yo me pregunto, ¿cómo en el siglo XXI toda nuestra tecnología depende de que haya un niño dando martillazos a una piedra y a un pedazo de tierra que se le viene encima? ¡Esto es de locos! Todos recordamos a tutsis y hutus matándose a machetazos, no olvidamos las iglesias quemadas con toda la gente dentro, ni a los niños perseguidos con los brazos y narices cercenados. 700.000 desplazados y ya casi cinco millones de muertos ¡por el maldito coltán y  para que nosotros tengamos una vida más cómoda!
(SOBRINO, Jon. El coltán y la guerra silenciada.)
Amb el meu telèfon mòbil i des de el meu fabulós portàtil, tinc que respondre a la pregunta de per què es va silenciar la guerra del Congo; una mica contradictori, no?
Des del sofà de casa, ja fa onze anys, vaig poder veure en directe com queia la segona de les torres bessones de Nova York, i durant setmanes, vam poder llegir en tots els diaris sobre les tres mil persones que van morir en l’atemptat. Tot i així, fa només unes setmanes, quan vaig començar a llegir sobre el que està passant en el Congo, vaig descobrir que cinc milions i mig de persones han mort en aquesta terrible guerra, que oficialment finalitzada, segueix acabant amb la vida de desenes de persones cada dia.
La República Democràtica del Congo segueix vivint, després de quinze anys de conflicte, una situació d’explotació i de violència extrema, però no és noticia. Per què? Que hi ha alguns que conten i altres que no? Potser és així…
Ara intento explicar-me com és possible que morin més de cinc milions de persones en deu anys i sigui digitalment invisible. Utilitzant les paraules de Amy Goodman, en el Congo, en la escala de lo que ocurrió el año 2001 en Nueva York, se ha producido un 11S cada dos días, y sin embargo, no es portada de ningún periódico.
La historia dels 33 miners chilens que es van quedar tancats a la mina San José, ja fa un temps va tenir el món enganxat, transmeten el procés a totes parts a través de la televisió i dels nous mitjans de comunicació. Que hi ha dels nens que moren diàriament a les mines de coltan del Congo? I de les dones violades? I de les famílies torturades? Perquè els mitjans de comunicació no segueixen el procés de les seves vides i de les seves morts?
El Congo, al igual que molts altres països africans, sofreix, tal i com diu Luís de Sebastián, la maldición de los recursos. La zona est del país té una de les acumulacions minerals més grans del planeta. Estem parlant de minerals com diamants, or, cobre, estany, coltan. Tot i així, la presència d’aquets minerals no es veu acompanyada de benestar i desenvolupament, doncs ve acompanyada d’empreses multinacionals que generen explotació i alimenten conflictes armats a la zona. El reflexa d’aquesta situació es plasma en la incoherència de que un dels països més rics en recursos naturals es troba en el penúltim lloc de l’Índex de Desenvolupament Humà del PNUD. El Congo és pobre perquè les multinacionals que l’han explotat no han deixat que els congolanyesos es beneficiïn ni una mica dels seus propis recursos minerals.
El coltan és un mineral que s’utilitza per fabricar condensadors per millorar el flux electrònic dels telèfons mòbils. Quasi el 80% de les reserves mundials de coltan es troben en el Congo. La lluita per obtindre el control d’aquest mineral, i dels altres mencionats anteriorment, ha costat la vida de més de cinc milions de persones. Per comprendre els interessos que hi ha darrere d’aquesta lluita hauríem d’anar anys enrere  on van començar els interessos econòmics i les grans destruccions gràcies a presidents inhumans i on allò que importava eren els beneficis econòmics.
La Guerra del Congo està qualificada com el conflicte més letal després de la Segona Guerra Mundial. Massacres a la població, exterminis a nens i joves, violacions a dones i nenes com armes de guerra,…la crueltat i violència que ha viscut el Congo ha acabat amb la vida de més de cinc milions i mig de persones. Com pot la immensa classe política tancar els ulls davant aquesta extrema situació i no tenir cap mena de responsabilitat? Com és possible que en el segle XXI existeixi una situació tan forta i que no es faci res al respecte?
Aquesta reflexió vaig pensar-la un dia a la classe de l’assignatura: Educació, Cooperació i Desenvolupament quan van passar-nos un vídeo que no em va deixar indiferent. Un vídeo que des de que el vaig veure no hi ha dia que no el comparteixi amb qualsevol persona o que no em faci pensar sobre la vida i sobre aquelles coses que valorem i aquelles que no li donem tanta importància. Simplement he intentat saber-ne una mica més sobre el tema que transcorre el Congo i a partir d’aquí reflexionar e intentar veure que a unes hores d’aquí, la gent viu amb unes condicions extremes, on estan sotmesos a pallisses, violacions, degradacions… i nosaltres aquí, fent cues a les grans empreses per comprar-nos el millor telèfon mòbil I la última novetat tecnològica que surt al mercat.








Bibliográfia
GOODMAN, Amy. La guerra invisible.
SOBRINO, Jon. El coltán y la guerra silenciada.
LUCAS, Jose. La guerra silenciada del Congo. Revista Pueblos.
LUCAS, Jose. Preguntas y respuestas sobre el conflicto en el Congo
Webgrafia
www.ecoportal.net  Artícle de Cristobal Saura  “El teléfono celular y la minería: las peores amenazas para el Congo”






rectificar és de savis


RECTIFICAR ÉS DE SAVIS


Què és l'agricultura de subsistència? És un concepte que associem als llibres d'història de les escoles i instituts, quan ens expliquen el sistema de producció d'aliments de les societats primitives. Un sistema antic, poc eficient, on s'utilitzaven eines rudimentàries comparades amb la maquinària agrícola actual la qual treballa en grans extensions de terreny i on la producció és molt més elevada; és la coneguda agricultura industrial. Quin gran avanç!

Segons el mercat aquesta producció agrícola és necessària per poder donar resposta al consum de tota la població. No obstant, la FAO1 ens informa que més de 500 milions de persones passen gana, i aquest nombre va augmentant. Per tant, aquest sistema encara no és prou eficient per poder produir aliment per tot la població.

Anualment es podreixen tones de productes agrícoles en magatzems. El mercat prefereix que es podreixin a donar-los als paísos que no en poden pagar el preu. Mahatma Ghandi ja va dir ; “La tierra proporciona recursos suficientes para las necesidades de todos, pero no para la codicia de algunos2”. Això no és violència? El dret a l'alimentació és un dret bàsic i hauria de ser delicte llençar menjar que podria ajudar a sobreviure a milions de persones. La pregunta no és si el sistema és eficient, sinó com es reparteix l'aliment. Les tones de menjar que es podreixen en els magatzem podrien pal·liar la fam de més d'un país però aquesta acció humanitària no suposa cap benefici econòmic per tant, no és viable, ja que el mercat no produeix per alimentar persones sinó per aconseguir clients.


Per altra banda, aquests conreus són treballats anualment sense respectar el cicle de regeneració de la terra. “Asesinar personas con la destrucción de la naturaleza es una forma invisible de violencia3”. Amb aquesta idea jo em pregunto; és eficient l'agricultura industrial? Tenint en compte que no dóna resposta a les necessitats alimentàries de la població i alhora suposa una sobreexplotació de la terra.Sembla ser pitjor el remei que la malaltia. De veritat és un gran avanç? L'únic benefici que genera és l'econòmic; és un gran negoci pel mercat. Aquest gran benefici podrà pagar la regeneració de la terra? La terra és un recurs limitat, i la seva recuperació no es pot comprar, tan sols es pot conservar amb bones pràctiques, respectant-la. Per tant, el mercat no pensa en les generacions futures.

Cada any augmenta la fam al món, i el mateix temps, la terra és menys fèrtil. No obstant, aquests dos fets s'ignoren. Mentre un tingui un supermercat ple de menjar i el pugui pagar no es preguntarà d'on prové o sí es necessària la gran quantitat de productes que hi ha en els supermercats. Aquesta comoditat fa que ens adaptem, ens és més fàcil desviar la mirada de la realitat que suportar la seva duresa: saber que hi ha milers de persones que lluiten contra la fam diàriament, que cada cop hi ha menys terra fèrtil en el planeta o que la majoria d'aliments que mengem són transgènics.

Amb aquesta despreocupació estem donant via lliure al mercat que podrà seguir amb aquestes pràctiques perjudicials per la terra. Estem potenciant que la terra, un bé de tots, passi a ser única i exclusivament propietat del mercat. Aquest model de producció sobreviu i va creixent gràcies el consum, aquella que ens fa comprar constantment sense preguntar-nos si realment ho necessitem. Perquè s'ha de comprar un pac de vuit taronges si només en faig servir tres durant la setmana? Aquesta necessitat és real o artificial?

El ritme de producció agrícola és més ràpid que el de regeneració de la terra i el nivell de consum és més baix que el nivell de producció. És feina de tots acabar amb aquest incongruència. Rectificar és de savis, ens hem d'aturar! Tornar endarrere. No és possible anar creixent en un planeta limitat, és a dir, adaptar el ritme de producció a la capacitat de regeneració de la terra abans d'arribar el seu límit. Acabar amb aquest procés destructiu. No s'ha d'entendre el decreixement com un fracàs, el veritable fracàs serà seguir amb aquest ritme fins que esgotem aquells recursos que ens mantenen vius. Escoltem les necessitats de la terra i no les del mercat.

Fonts consultades:

1FAO; Organització de les Nacions Unides per l'alimentació i l'agricultura.
  • 2VANDANA, S (2006). Manifiesto para una democracia de la tierra. Barcelona: Ediciones Paidós. pp.12
  • 3VANDANA, S. Manifiesto para una democracia de la tierra. Ediciones Paidós Ibérica. Barcelona, 2006. Pàgina 23.

LA RESPONSABILITAT, DE QUI ÉS?

Estem en un moment que els valors més humans estan en crisi o, més aviat, s’hagin oblidat per la força del capitalisme, per la llibertat dels mercats del diner a passar per sobre de persones i per allà on volen. De fet, les retallades del govern són fruit d’un capitalisme que no té en compte a les persones sinó només als mercats, com ara els drets socials: el dret a l’educació, a la sanitat, al treball, a l’habitatge, la cultura, entre altres.
Els mitjans de comunicació donen a conèixer dades que impacten envers els desnonaments que es realitzen cada dia i els pisos buits que hi ha a totes les poblacions. Són accions i dades que es contradiuen: per què es desnona a famílies que no saben on anar a viure, mentre hi ha pisos buits per ocupar? A més, els pisos de protecció oficial també es queden buits per la poca demanda i tanta oferta, ja que la gent no pot assumir cap mena de despesa.
Aquestes notícies traduïdes signifiquen que han augmentat exponencialment les condicions de precarietat, que existeix una vulneració dels drets socials i, per tant, dels drets humans, en aquest cas la vulneració de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada i proclamada per la ONU l’any 1948, que diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, en especial l’alimentació, la vestimenta, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris…”.
Només en aquest article 25 ja sabem que es vulneren aquests drets a molts països del món per no dir a tot el món, i no tan sols a països en vies de desenvolupament sinó també a països, considerats, desenvolupats. Però el que jo em vull centrar és en l’habitatge, no menys important que altres drets, perquè la crisi que estem vivint actualment, en un primer moment, va rebre el nom de la crisi immobiliària, de l’habitatge i, seguidament, la crisi financera i econòmica i, també, la crisi dels drets socials, entre altres noms.
I no només no s’aplica aquest article sinó que tampoc s’aplica l’article 47 de la Constitució Espanyola que diu: “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord a l’interès general per impedir l’especulació”. Tanmateix, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006, a l’article 26, en l’apartat de Drets en l’àmbit de l’habitatge: Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis. I a més, ho torna a repetir més endavant a l’article 47: Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats.

Els mitjans de comunicació donen a conèixer o conviden a entreveure que molts dels especuladors poden ser els polítics, els banquers i els empresaris, que són les primeres persones que han de legitimar la constitució espanyola, la declaració dels drets humans i, també, l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que diu: “L’Estat està obligat a fer tot el possible per impedir els desnonaments forçats per motius econòmics”.
Per tant, és la responsabilitat de l’Estat invertir els pressupostos públics en polítiques socials, que afavoreixin a la població, a les persones, a cobrir necessitats bàsiques com és l’habitatge entre altres, i que últimament sembla que fan el contrari. Les polítiques socials són el conjunt de polítiques públiques que actuen de manera equitativa amb l'objectiu de promoure i garantir els drets de la ciutadania/socials, com ara la lluita contra l’exclusió social o altres més concretes com l’habitatge.
Crec que l’Estat, fa temps, va passar la pilota de la responsabilitat al sector privat, privatitzant tots els sectors de responsabilitat estatal, d’acord amb la ideologia neoliberal, on ha guanyat terreny l’especulació i on estan guanyant pes les desigualtats per sobre d’uns valors mínims. L’Estat ha de fer justícia, agafar aquests pisos buits i proclamar-los com a habitatge de lloguer social, agafar la responsabilitat que li pertoca i no delegar-la com està fent en els últims anys. És a dir, l’Estat delega la responsabilitat privatitzant els sectors i, a més, se’n desentén. De manera que la responsabilitat recau sobre l’empresa privada, totalment.
De fet, aquest rol, aquesta tasca de donar suport a les famílies desnonades l’està fent la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). Aquesta plataforma la formen afectats i no afectats per la hipoteca, de manera que es donen suport mútuament i es cou el sentiment de col·lectivitat, el valor de l’empatia i la solidaritat. A més, donen suport jurídic a les persones afectades.
Amb aquesta plataforma i d’altres, com la Plataforma pel Dret a l’Habitatge, es va iniciar la ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Una ILP es fa perquè una petició de la ciutadania, a partir d’un nombre mínim de firmes, obligui al govern a realitzar una votació pública sobre una proposta o reforma d’una llei. En aquest cas, es demana el lloguer social, que es paralitzin els desnonaments i la dació en pagament. La dació en pagament es dóna quan una persona o família no pot pagar la hipoteca i el banc es queda la casa. D’aquesta manera, s’anul·la el deute que es té amb el banc, ja que representa que l’has pagat amb la casa mateixa.
En teoria estem vivint en un Estat del Benestar, la qual cosa significa que hi ha un conjunt de polítiques que proporcionen uns serveis socials universals. De manera que aquests serveis han de garantir unes condicions de vida adequades a les persones, han de garantir que la població tingui les necessitats bàsiques cobertes per un bon desenvolupament. Per això l’Estat ha de garantir l’accés a l’educació, a la sanitat, entre altres, a més de rebre prestacions si és necessari. Només garantint, de veritat, això, ja estaria reduint les desigualtats socials i afavorint un desenvolupament ètic de les persones.
Però està fent al contrari, l’Estat està reproduint i afavorint a que les persones visquem situacions i condicions de precarietat, ja que no inverteix els pressupostos públics en les polítiques socials que convidarien a un real Estat del Benestar. D’aquesta manera i amb les polítiques actuals d’austeritat es reprodueix la cultura del individualisme i l’egoisme generant encara més desigualtats.
El desenvolupament és tenir uns mínims a nivell social (d’educació, de salut i econòmic) aconseguint el benestar de les persones, és a dir, les necessitats bàsiques cobertes. Així doncs, és el que hauria de garantir l’Estat com a responsabilitat que penso que té, i no voler privatitzar-la. Sinó és així, l’Estat està practicant unes polítiques antidesenvolupament. Amb això, l’Estat està vulnerant els drets humans i el desenvolupament de les persones, a més de promoure l’exclusió social, és a dir, alimenta les situacions de desavantatge social (econòmic, cultural, educatiu) dirigides a una segregació i marginació social, dins un Estat anomenat, falsament, Estat del Benestar.
Potser l’Estat no entén el mateix que jo del valor responsabilitat. Per mi, la responsabilitat és reflexionar i valorar les conseqüències dels meus actes, reconèixer i respondre a les meves inquietuds, pensant i actuant per canviar les coses o millorar-les. Per tant, si faig una acció concreta, aquesta està pensada abans i reflexionada després, assumint les conseqüències. Aquest fet implica aprendre d’allò que vivim per tal de millorar i, per tant, per mi, la responsabilitat va molt lligada al compromís, a la constància, a l’esforç.
La meva pregunta és: l’Estat reaccionarà i canviarà les polítiques cap a un interès general i social? Vol fer-ho? És la responsabilitat de l’Estat? Podem agafar la responsabilitat la ciutadania? Una alternativa és que la ciutadania s’organitzi i s’autogestioni, com està passant en els últims temps. És la mateixa ciutadania qui respon a les seves necessitats i, per tant, es responsabilitza dels seus problemes, sense comptar amb el recolzament de l’Estat. Necessitem a l’Estat?
L’autogestió significa autogovern, independència en la gestió. Segons el DIEC (Diccionari del Institut d’Estudis Catalans), autogestió és la gestió d’una col·lectivitat pels seus components. Per tant, l’autogestió comparteix el valor de la col·lectivitat, de la reciprocitat, de la construcció del nosaltres (no només del jo, individual). Un exemple és quan un grup de ciutadans s’ajunta, s’organitza i gestiona els seus assumptes sense la intervenció de cap autoritat econòmica o armada. És un sistema d’autoorganització que comporta responsabilitat, compromís i acció social sobre el control d’un procés econòmic, social i/o polític per les mateixes persones que hi participen.
Per autogestionar-se cal un sentiment de col·lectivitat i de ciutadania, de sentir que allò que li passa al meu veí em pot passar a mi i, fins i tot, em pot afectar, l’empatia. L’autogestió contempla la diversitat, l’heterogeneïtat dins d’un grup, acceptant la diferència. Aquest sentiment de grup, aquesta consciència col·lectiva fa que hi hagi mobilitzacions i, només d’aquesta manera, s’arriba als canvis.
L’autogestió convida a deixar de ser dependent de l’Estat. A més, fa que les persones se sentin més autònomes i autorealitzades. Tot això convida a la construcció de capital social a un poble o ciutat, evitant l’exclusió i formant sinergies positives i constructives.
D’aquesta manera, el poble agafa la responsabilitat i el compromís que l’Estat no vol agafar. L’Estat deixa entreveure que vol el contrari, és a dir, una societat individualista, homogènia, amb una important desigualtat. Un seguit d’aspectes que no conviden a sentir-se part del grup, a sentir-se part d’un col·lectiu.
Tot això em porta a qüestionar-me més aspectes que encara no m’he respòs, us convido a que hi reflexioneu: Això provocaria encara més distanciament entre el poble i l’Estat? Suposant que la població s’organitza per comunitats autogestionades, quin paper tindria l’Estat?

 Gemma Garcia Puig

FONTS D’INFORMACIÓ
Autogestió.cat [en línia]. Disponible a: https://www.autogestio.cat/ [Data de consulta: novembre 2012]
Constitució espanyola (1978). [En línia]. Disponible a: http://www.lamoncloa.gob.es/NR/rdonlyres/79FF2885-8DFA-4348-8450-04610A9267F0/0/constitucion_ES.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Declaració Universal dels Drets Humans (1948). [En línia]. Disponible a: http://www20.gencat.cat/docs/cooperaciocatalana/Continguts/04Normativa/05Legislacio_internacional/Recursos%20legislacio%20internacional/declaracio_dh_cat.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Parlament de Catalunya (2006). L’Estatut d’Autonomia de Catalunya [en línia]. Disponible a: http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/Estatut2011.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Plataforma d’afectats perla hipoteca [en línia]. Disponible a: http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/ [Data de consulta: novembre 2012]
Plataforma pel dret a l’habitatge [en línia]. Disponible a: http://drethabitatge.blogspot.com.es/ [Data de consulta: novembre 2012]
Que no te hipotequen la vida. Pàgina web oficial de la ILP (Iniciativa Legislativa Popular) sobre la proposició de la llei de la dació en pagament, la paralització dels desnonaments i el lloguer social [en línia]. Disponible a: http://www.quenotehipotequenlavida.org/ [Data de consulta: novembre 2012]

Prendre consciència


En la meva quotidianitat, i crec que massa sovint pel meu gust, escolto i sóc present en alguns discursos, que em creen un sentiment de frustració i d’impotència, que fins i tot m’han arribat a paralitzar. Tot seguit, sóc conscient que he de contraatacar el meu pensament, a base de reflexions per conscienciar-me i fer possible la meva actuació i, així perseguir la millora d’aquestes situació que seguidament denuncio. 

Aquests discursos que aquí vull rebatre són aquells que percebo i entenc com els que vulneren la dignitat i la integritat de les persones, també els seus drets com a ciutadans i ciutadanes d’una comunitat. Amb el valor afegit que aquests discursos han estat pronunciats per un càrrec representant de la població civil de l’estat espanyol agreugen la seva importància.

Així doncs, nego la veracitat dels arguments que s’han donat en els discursos als que m’estic referint i, fins i tot, dels contraarguments o la inexistència d’aquests per dir tals catastrofitats. Per si encara resulta poc evident de qui estic parlant és del senyor ministre José Ignacio Wert. No dic senyor precisament perquè li estigui atorgant com a tractament de cortesia, ni tampoc per ésser tot un senyor pel que fa a maneres o distinció. Ans el contrari, dic senyor perquè així s’ho ha cregut ell, aprofitant el seu rang per ésser senyor de fer el que li plau i així exercir la seva autoritat sobre el territori espanyol i sobre les persones que viuen en aquest.

He cregut convenient que la meva actuació en bé dels i les ciutadanes en aquest cas sigui a través de l’escriptura, per així poder deixar constància i divulgar-ho. He pensat que la millor manera és redactar-ho de manera que hi hagi una contraposició d’idees i opinions entre l’actual Ministre d’Educació, Cultura i Esport i, el meu pensament.

Penso que la comunicació és molt important entre les persones per tal de compartir opinions i així demostrar respecte i escolta a l’emissor, perquè d’aquesta manera es té en compte a l’altre. Cosa que no ha tingut en compte Wert ja que, en els seus discursos no ha tingut respecte a les persones a qui es refereix.
Per començar amb els discursos recents que tenen a veure amb les retallades i les manifestacions que s’han fet a conseqüència d’aquestes, faré referència a la pretensió d’aprovar una nova llei educativa – la  LOMCE– proposada pel ministre.

Els objectius principals d’aquesta llei són flexibilitzar les trajectòries professionalitzadores o les de batxillerat, la implementació de proves d’avaluació a nivell nacional en les diferents etapes educatives i posar exàmens especials d’accés a cada universitat (avaluat per professionals externs als centres i amb caràcter eliminatori de les persones que no les superin), la racionalització de l’oferta educativa, reforçant les etapes d’aprenentatge de matèries instrumentals i, per últim, l’augment de l’autonomia dels centres en l’especialització i exigència de rendiment de comptes així com també que el director del centre podrà elegir qui seran els i les  docents. A més a més,  l’especialització del professorat no es tindrà en compte i quedarà suprimida a l’hora d’impartir les classes.

Per tant, queda clar que això suposa la supressió de beques i ajudes de menjadors i llibres, a més de despatxar professorat i l’increment de les taxes universitàries deixant així al marge i creant desigualtats i segregació en la població. També suposa la competència desigual entre centres. A part, d’aquesta manera es contempla l’educació d’una manera mercantilitzada i utilitarista tant pel professorat com per l’alumnat ja que, és la progressiva privatització dels sistema educatiu.

Ara bé, han sorgit crítiques i reivindicacions des del Sindicat d’Estudiants es va organitzar una vaga general durant els dies 16, 17 i 18 d’octubre. A posteriori, les persones que van sortir al carrer van ser insultats pel ministre dient que eren extremistes, radicals i terroristes. I el següent pas que intenta donar és intentar suprimir el dret a vaga dels estudiants.

L’únic que està aconseguint així és una vegada més, tant de la manera expressa d’insultar com d’apostar per una nova llei és atacar els drets fonamentals de les persones ciutadanes. Drets tals com ara el de manifestar-se i fer vaga. Per tant,  aquest és un intent de minimitzar els drets i el futur digne dels i les estudiants, però hauria de tenir en compte que la llibertat d’expressió, reunió, manifestació i vaga són drets democràtics així doncs, la població també hem de tenir en compte que no s’està exercint una democràcia plena.

Wert també parla de la responsabilitat que haurien de tenir els pares i mares quan deixen que els seus fills i filles surtin de les aules en hores lectives i deixant d’assistir així al que seria, segons ell, el seu deure. Però és que els pares i mares ja estan responsabilitzant-se de l’educació i la formació dels seus fills i filles quan surten al carrer a manifestar-se i apostant per una educació equitativa i pública. Per tant, en aquest cas qui està essent irresponsable és ell mateix perquè creu en una educació contraposada al que està reivindicant la gent del carrer, persones que són les que viuen la quotidianitat i la realitat de les decisions que pren el govern, decisions sense tenir en compte les necessitats reals de la població que els ha votat.

Després d’aquestes declaracions el Sindicat d’Estudiants assegura que el que intenta el Govern és "criminalizar a todos aquellos que se movilizan contra la política de recortes sociales y desmantelamiento de la enseñanza pública". Cosa que resulta més fàcil i senzilla que escoltar i tenir en compte la veu del poble. Així doncs, el que està fent el Govern és victimitzar la seva postura, delegant i responsabilitzant a la ciutadania de les respostes que estan tenint.

Pel que fa al rebuig i les protestes que estan demostrant els i les ciutadanes, Wert adopta una postura molt clara: la indiferència. Cosa que no hauria de ser així , ja que això fa suposar que no pren consciència i responsabilitat dels seus actes. Així doncs, la pitada i les continues protestes que va rebre un passat cap de setmana del més d’octubre en la inauguració de la Setmana Internacional de Cine de Valladolid i la inauguració d’una biblioteca municipal a Burgos, fan pensar que la gent està reclamant els seus drets individuals i col·lectius i també la responsabilització.

Després d’aquests actes el ministre afirma  "si uno no es capaz de acostumbrarse a las protestas no vale para un cargo público". Penso que en aquest cas la postura que hauria d’agafar no és la d’acostumar-s’hi ja que, això no suposa una actitud de canvi sinó el contrari d’acceptació i normalització. Per tant, seria molt més adequat l’acceptació del que reclama la ciutadania per poder fer un procés de reflexió i responsabilització per canviar la seva actitud davant els problemes que estan acusant les persones que fan les protestes.

Una altra de les actituds que considero poc adequades per part del ministre és la facilitat que té per ridiculitzar i menysprear les accions que fa la ciutadania. La reacció que va tenir després de la inauguració a Burgos d’ironitzar l’obertura de la biblioteca dient que li semblava "llamativo que protesten porque se abra una biblioteca", i aprofitant per subestimar la formació i la intel·ligència dels i les ciutadanes aprovant que seria millor que estiguessin, "aprovechando sus fondos documentales y bibliográficos". Em sembla de molt mal grat que rebutgi les opinions i els sentiments que expressa la població.

Una altra de les temàtiques en les que no ha estat respectuós i no ha tingut en compte la diversitat que hi ha en les diferents identitats nacionalistes que hi ha dins el territori espanyol. Aquí em refereixo a la seva intenció expressa d’espanyolitzar als i les alumnes de Catalunya. És una ofensiva directe per totes aquelles persones que no se senten espanyoles com a un tret o un sentiment d’indentitat nacional. Així doncs, el que intenta així és imposar un sentiment nacionalista que no es correspon amb la història i la cultura d’un territori. Per tant, puc dir que no respecte la identitat individual de totes i cada una de les persones que formem el context general.

Alguns dels arguments que dóna per dir tal bestialitat és que els col·legis, és a dir, el cos docent i els llibres de text adoctrinen i transfereixen als i les alumnes amb aquest sentiment nacionalista català. En aquest intent no només es refereix a una sola comunitat sinó que acusa a diverses comunitats autònomes, sense identificar-les, de transmetre un sentiment i una identitat que no es correspon amb la que Wert voldria que fos la única i exclusiva per les persones que viuen al territori espanyol. Em demano, no és el ministre qui intenta inculcar i adoctrinar, sense tenir en compte la diversitat, un sentiment nacionalista? A més a més, per sort no té en compte que el principal element socialitzador i, per tant, amb qui rebem les primeres influències i trets identitaris és la família i el grup d’iguals.

Sembla ser també que el ministre Wert intentava referir-se al funcionament i competències que les comunitats autònomes tenen transferit en la matèria d’educació. Així doncs, pensa que les administracions no han sabut atorgar als centres el funcionament idoni ja que, creu que s’haurien d’impartir classes amb els coneixements i fets espanyols i no tant a nivell més nacional o local. Ara bé, jo penso que és millor ensenyar coneixements més propers als i les alumnes. D’aquesta manera sembla més fàcil relacionar i entendre els conceptes que es treballen en les escoles i instituts ja que, són propers i adaptats als context on es troben.  

Just el dia següent d’haver fet les declaracions de voler espanyolitzar els i les alumnes, Wert va fer una entrevista l’emissora de ràdio Onda Cero on va expressar la seva opinió sobre les persones que creuen que el que havia dit ell era escandalitzant. Les paraules de Wert van ser: “lo que yo he dicho es que como representante del gobierno español estoy interesado en que compartan su orgullo de ser españoles y catalanes. Si eso escandaliza a alguien o le lleva a pensar en el pasado, o en el franquismo, es que ese alguien tiene un problema de categorías mentales. Conduce con el retrovisor. No sabe mirar al futuro.”

Ara bé, penso que realment qui té la mirada posada en el passat és el ministre, perquè el que si llegeixo entre línees només arribo a la conclusió que el que pretén és una Espanya centralitzadora, uniformadora, única i totalitària.

Per anar acabant, m’agradaria fer referència a algunes dades que considero importants  i penso s’haurien de tenir en compte a l’hora de fer reformes que s’adeqüin al context i persegueixin la millora del sistema escolar a nivell espanyol. Segons l’informe de la UNESCO en l’edició 2012 de l’estudi anual Educació per a tots, Espanya és el primer país d’Europa en l’abandonament escolar, cosa que sembla ser que el ministre no ha tingut en compte ni ha proposat cap tipus de millora per canviar-ho.

Quan parlo del fracàs escolar i l’abandonament també em refereixo que des del govern no es té en compte el que això suposa als i les joves. Doncs bé, suposa perdre oportunitats laborals i de treball, en conseqüència això implica que no podran fer front a les despeses que té un estat, per tant, no podran contribuir a la prosperitat de l’estat. Segons aquest mateix estudi fet fer la UNESCO s’estima que cada dòlar invertit en educació i/o altres competències suposa un retorn de deu dòlars per a l’economia d’un estat. Però clar, sembla ser que el ministre Wert i la resta de persones que formen el govern no tenen una visió clara del futur.

Per acabar, vull fer referència a unes declaracions que va fer José Ignacio Wert abans de ser el ministre d’Educació, Cultura i Esport. En aquestes declaracions que va fer en una entrevista se li demanava que era el que més valorava en la seva vida. Ell respongué que en primer lloc hi havia el seu enriquiments personal, seguidament del benestar de la seva família, el seu enriquiment econòmic, i alguns altres punts que va identificar com a rellevants en la seva vida. El que resulta més curiós és que l’últim dels seus interessos era l’Educació.

Francament, no crec que hagi canviat d’opinió. Em pregunto: com és que aquesta persona es vol encarregar i responsabilitzar d’un tema que no li interessa?, per què el deixem estar al càrrec d’aquesta tasca tan important pel futur de tothom?


Webgrafia:
La tertulia de Luis. Declaraciones de Wert. 11 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.youtube.com/watch?v=pKY9I5Qqvfg&feature=related>
Declaraciones de Wert a Herrera en Onda Cero. 15 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.youtube.com/watch?v=lXqVwZtLmkM>
Wert se mofa de las familias sin recursos económicos para pagar las tasas de la Universidad. 22 maig de 2012 [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.youtube.com/watch?v=dyV_7bTv4i4>
Educación Sin Fronteras. ¡Lo que hay que Wert! [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.loquehayquewert.org/>
 José Ignacio Wert. 29 novembre de 2012 [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Ignacio_Wert>
La Moncloa. Ministro de Educación, Cultura i Deporte. José Ignacio Wert Ortega. [Data de consulta: 1 desembre de 2012].
Delgado, Tohil. Wert muestra una vez más su talante autoritario y antidemocràtico. El Huffington Post. 1 octubre de 2012[Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/tohil-delgado/el-ministro-de-educacion-_b_2043933.html?utm_hp_ref=fb&ncid=edlinkusaolp00000009&src=sp&comm_ref=false>
José Ignacio Wert acusa a “algunas comunidades” de “transferir un sentimiento” nacionalista con los libros de texto. El Huffungton Post. 26 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/2012/10/26/jose-ignacio-wert-acusa-algunas-comunidades-transferir-sentimiento-nacionalista-libros-texto_n_2021731.html>
Wert asegura tras recibir una nueva pitada en Burgos que las protestas no le afectan “lo más mínimo”. El Huffington Post. 21 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/2012/10/21/wert-asegura-tras-recibir_n_1996869.html>
Informe de la UNESCO: España es el primer país de Europa en abandono escolar. El huffington Post. 16 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012].  http://www.huffingtonpost.es/2012/10/16/informe-de-la-unesco-espa_n_1969111.html>
Wert: La huelga convocada por los padres de alumnos se inspira en la “izquierda radical y antisistema”. El Huffington Post. 15 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/2012/10/15/wert--la-huelga-convocada_n_1966776.html>
El rey Juan Carlos abronca al ministro José Ignacio Wert por “lo de españolizar a los catalanes” (VÍDEO). El Huffington Post. 12 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/2012/10/12/el-rey-juan-carlos-abronc_n_1961216.html>
Wert: “Quien se escandalice tiene un problema de categorías mentales”. El Huffington Post. 11 octubre de 2012. [Data de consulta: 1 desembre de 2012]. <http://www.huffingtonpost.es/2012/10/11/wert-problema-mentales_n_1956825.html>


Caterina Fuster Plomer

Web 2.0 i pensament crític



La web 2.0 ha suposat una nova visió de l’ús de les tecnologies, el que abans només era una finestra on poder trobar informació, s’ha convertit en una possibilitat d’interactuar amb l’ altra, una col·laboració online que dóna la possibilitat a tothom de compartir continguts. La informació és generada directament o indirectament per la població usuària i això a produït una democratització dels medis, ja que la informació està a l’abast de tota la ciutadania i del món en general.
La meva pregunta és, ajuda aquesta nova manera de comunicar-se a crear pensament crític entre la ciutadania?? Si és cert, que la web 2.0 permet crear el nostre propi micromedi, mitjançant blogs, wikis, podcast... on exposar pensaments, propostes i inclús accions o mobilitzacions. Però serà aquesta nova manera de vincular-nos amb la societat  una oportunitat per avançar en la participació i la mobilització social, o serà una mera reproducció d’activisme social convertit, tal i com diu Enrique Javier Díez Gutiérrez “en un modelo de participación ciutadana que abraza sin demesiada crítica la ideologia de la comercialización”. Per dir-ho d’una forma clara, és veritat que tenim ara més possibilitats d’interactuar i d’abastar informació, però som selectius i selectives amb aquesta informació? Cal potenciar aquest esperit crític per tal de fer d’aquesta eina una eina útil per transformar, per canviar, per participar activament de la societat. Com exposa també l’autor Enrique Javier Díez Gutiérrez, “los whatsapp libertarios, twiters y Facebook dejan de transmitir banalidades y minucias privadas para compartir la información relevante que muchas veces oclultan los medios al servicio del poder”. Amb aquesta afirmació reforço la idea que tot depèn de com usem les eines que tenim al nostra abast. Podem deixar de veure la transmissió de la informació com a partidista, sent capaços i capaces de transformar allò que veiem en pensament crític, buscar, analitzar, preguntar-nos, veure les diferents opcions que se’ns planteja. Internet pot ser una eina d’empodarament molt forta i eficaç, si ens fem responsables de l’ús d’aquestes noves tecnologies. És un fenomen generador de sentit on molts joves construeixen la seva pròpia identitat.
Per altra banda, com ens diu Enrique Javier Díez Gutiérrez “hay campañas en las que importa más el número de firmes recogidas o clicks recibidos, que la sensiblidad o el compromiso de esas persones al problema, o el eco que vayan a hacer de las acciones a las que supuestamente apoyan con sus clicks”. La facilitat i l’efectivitat que té la ret davant a mobilitzacions i accions ciutadanes també pot ser perillosa. Des del sofà podem decidir si recolzar una campanya o volem que una llei es rectifiqui, a qui punt de responsabilitat ens deixa això? Realment la gent que ho fa, és conscient de les conseqüències que poden ocasionar els seus fets? La simplicitat de polsar un botó i poder estar participant d’una democràcia directa pot fer que disminueixi la implicació social i política de la població usuària, ja que aquests i aquestes opten per l’opció fàcil i segurament molts cops aquesta opció no va més enllà del click. No hi ha mobilització, no hi ha desobediència, no hi ha revolució, no hi ha pressió, no hi ha voluntat de canvi... La web 2.0 també ha creat una ciutadania passiva que tenen el pensament que una petita acció a la ret els fa més democràtics, participatius i formar part d’un canvi i tal i com diu Enrique Javier Díez Gutiérrez, “las redes sociales pueden conduir al boom o al domm; pueden llevar a la materialización de las utopies tecnològicas de un mundo más igualitario o, por el contrari, pueden reproduir y exacerbar aún más los desequilibrios de poder que existent ya en la realidad social”.
Per últim, considero que el que podem fer com educadors i educadores socials o personalment, és educar per usar les xarxes socials. Activar aquest pensament crític, acompanyar i facilitar el procés d’empodrament de la ciutadania, de coresponsabilitat i coeducació.
Reflexionem-hi,
Riesman, David: "Estudia las frases que parecen ciertas y ponlas en duda."
Emerson, Ralph Waldo: "El pensamiento es la semilla de la acción."



Andrea Parareda Vila
4t  Grau en Educació Social

dilluns, 3 de desembre del 2012

Cooperació social 
Tots nosaltres hem viscut en algun moment de la nostra vida situacions de rebuig on ens hem sentit exclosos i on hem patit.
Algú no ha set jutjat per una pesa de vestir, per un pensament, per una actuació? Qui no ha hagut de defensar la seva identitat social, racial o religiosa? O fins i tot, qui no ha set acceptat per el seu físic, el seu pes o el seu color de pell?
Si recordem per un moment aquesta situació, recordarem el què patíem per no ser acceptats i el que desitjaven ser-ho. Però si indaguem una mica més en les nostres actuacions en vivències d’excussió, recordarem com en aquests moments teníem un sentiment més pròxim amb aquelles persones que vivien una situació semblant a la nostra. Sabeu perquè?
Mentres ens hem sentit acceptats per un grup no ens han preocupat aquestes situacions d’excussió, ja que els hi passaven a uns altres i nosaltres seguíem sent acceptats. El què jo em pregunto, és com si tots hem viscut i patit alguna situació de més o menys rebuig, perquè seguim excloent a la gent que ens envolta? Que ens mou a rebutjar als altres quan sabem el què es viu i es sent?
Sembla que aquest sentiment només el patim quan estem exclosos i  l’oblidem quan tornem a ser acceptats. De tal manera que no ens preocupa que les altres persones puguin estar patint per ser excloses, ja que nosaltres no ho som, i com he dit, no empatitzem amb aquest, ni recordem el que vam patir nosaltres quan vam viure una situació “semblant”.
Per tant, ser acceptats ens fa més egoistes? Ens fa perdre la capacitat d’empatia? No ho ser del cert, però el que està clar, es que quan vivim situacions d’exclusió la nostra capacitat d’ajuda i de cooperació amb les persones que estan vivint una situació similar a la nostra augmenta considerablement.

Aquest sentiment de pròximinitat que tenim amb les persones que estan vivint una situació similar o fins i tot pitjor que la nostra ens ajuda a tirar endavant. A través del suport mutu es crear un esperit de cohesió entre aquestes persones i s’unifiquen les seves forces i la seva lluita per aconseguir uns objectius sovint similar.
Un exemple actual d’aquest augment de cooperació entre persones que pateixen una situació semblant d’exclusió, és el tema dels desnonaments, és a dir, persones que estan vivint una situació d’exclusió social molt similar, ja que tots s’estan quedant sense un habitatge on viure, han unificat les seves forces per lluitar contra un problema comú.
Aquest és un exemple de que passar-ho malament junts, fa que augmenti l’esperit de cohesió, i que tenir un enemic comú unifica.
I és que actualment, estem visquen moltes actuacions socials amb aquestes característiques. Si ens parem a observar l’evolució socials dels últims anys, veurem que hem anat creant diversos grups socials per lluitar contra les injustícies socials que han anat sorgint, i que afecten a diferents col·lectius de persones; desnonaments, retallades, acomiadaments empresarials injustos, grups de persones de més de 50 anys sense feina, el famós moviment dels indignats, etc.
Amb tot això jo em pregunto, què podem fer perquè aquesta no disminueixi quan aconseguim reduir l’excussió? Quina és la manera que la cooperació social augmenti? Hem de proporcionar metes que uneixin el grup? En les situacions de no excussió social requereix un gran esforç la cooperació?

Bibliografia
Myers, David G. Exploraciones de la psicología social. Madird:
The McGraw-Hill Compnies, 2007.


Anna Mari Godoy Garcia