Mai hagués dit que ser vetlladora fos com és, mai de la vida...
Un dia, un amic em va preguntar què era exactament això de ser vetlladora i vaig adonar-me que
la veritat era que ni jo ho tenia gaire clar. Sí que podria definir-vos què s’espera que ha de fer
una vetlladora des de les escoles. Seria doncs tenir cura de... (encara que a vegades s’entén com a
ser ‘guarda de...’) d’algun nen o nena que té algun tipus de trastorn a través del vincle que pugis
generar amb l’infant, tot potenciant hàbits nous, contenir algunes reaccions incontrolades, etc.
Però bé, ser vetlladora, en realitat, la figura en si, no està clar per ningú, ni per part de la
Generalitat, ni de moltes escoles, ni per part dels pares i mares, mestres...
Costa trobar-hi un sentit lògic, i més si dins la mateixa escola no et tenen en compte com una
educadora més; d’aquí que no acabes de formar part de l’equip educatiu, però tampoc de l’equip
del lleure, no se t’informa dels propòsits de l’infant, ni de les finalitats o metes que es volen
assolir durant el seu curs escolar. Així, doncs, moltes vegades – no sempre! - la sensació és de
solitud davant del nen/a.
No hagués dit mai que ser vetlladora m’ompliria tant com a persona, malgrat els moments
difícils, molt difícils, i els moments en què sembla que la teva paciència ja no dóna per a més.
Mireu que jo, de paciència, en tinc per donar a cabassos! A més, sempre m’acaba superant
l’entusiasme i les ganes de sentir els infants, encara que sigui per instants feliços.
I no només feliços, sinó també de sentit educatiu en veure que estableixes una relació educativa a
través d’un saber escoltar, un saber de gest, un saber mirar, entendre’t, un saber reaccionar amb
anticipació (no sempre, depèn del teu dia), és un saber estar en presència. Tot plegat et genera
uns instants de complicitat que per res del món s’obliden. Així, doncs, per mi ja val la pena
seguir.
Ser vetlladora, sentir-se’n, fer-se’n i viure-ho no és un camí donat, perquè s’ha de fer i es tira
endavant.
Al principi, com que no saps com es fa això de ser vetlladora, no saps ni com posar-t’hi, ja que
tampoc saps els límits de la institució, ni com et veuen a tu com a vetlladora, quines funcions
tens, quina és la teva figura dins l’escola.
Com es veu amb el que he exposat fins ara, els moments de dificultat que es viu en la feina de
vetlladora no són directament provocats pel nen/a que “vetlles”, sinó que molts cops són
provocats per posicions diferents, maneres de sentir, de veure, per opinions divergents i diferents
dels mestres, punts de desunió o de contradicció que fins i tot et fan dubtar de la teva voluntat,
capacitats i del teu lloc com a educadora. Dins de l’aula veus les accions dels companys, les
Número 10. Juliol 2009
reaccions dels mestres, les actuacions que tenen les persones de la institució o fins i tot les
reaccions de la mateixa família en tenir un nen/a amb algun tipus de discapacitat. Tot plegat et fa
dubtar i et fa sentir petita, i que se t’escapa de les mans. Però precisament la teva voluntat és allò
que al final fa que tiris endavant i t’encaris al problema.
No trobem moments determinants, sinó accions que creiem determinants. I és que en realitat els
nens i nenes que vetllem no tenen adherides ni incrustades dins els seu ésser les accions que
faran; és a dir, les seves accions no tenen perquè ser cròniques, ni de per vida en la seva persona.
Això se suposa que ja se sap, però també cal recordar-ho perquè les persones som i sentim cada
dia coses diferents i per res romanen en el temps. Per això també he après que és inútil buscar i
pensar que els nens i nenes neixen amb unes instruccions o receptes sota el braç que diguin a la
vetlladora com i què s’ha de fer en cada moment.
Com deia al principi, a l’aula on fas de vetlladora sovint et sents com una guàrdia urbana que
està constantment controlant què fan i deixen de fer els nens i nenes que no es porten com cal. I
de fet, molts cops, ni ells en tenen la responsabilitat si ens fixem en els contextos on vivim, ja
que de vegades, les actituds de molts d’ells són la conseqüència del ritme frenètic de la nostra
societat, l’entorn els ha condicionat, els ha fet tal i com són, però tenen dret com tothom i potser
fins i tot més per la seva exclusió social i escolar, a rebre una escolarització de qualitat com tots
els altres nens/es.
Aquesta escolarització hauria de ser com a les escoles inclusives, on tots els nens/es de diferents
cultures, entorns socials, que requereixen unes atencions específiques, han d’anar junts a una
única escola. Si realment tot això es portés a terme bé, caldrien les vetlladores? De fet, calen ara
tal i com estan organitzades les escoles? No creieu que sembla que es facin canvis en el sistema
educatiu, però que en comptes de millorar sembla que empitjorem?
En definitiva, amb tot, aquesta és la gràcia de ser vetlladora: saber posicionar-te, tot i les
complicacions del sistema, saber qui tens al davant i què vols aconseguir amb l’infant. Està clar
que és difícil, que no ho saps tot només mirant-te’l per primer cop, com ja he dit, que cal la
disposició a establir un vincle, que pugui generar una relació educativa. I això sí, és com tot:
viure el moment, viure què està passant, i com tot en la vida mai té un camí predeterminat ni
establert; és un camí per descobrir i fer, però que mai, mai és igual. Mai.
Algunes de les coses que m’omplen com a persona, com ja he dit anteriorment, són els moments
de complicitat, d’estima a l’altre, de veure que has creat un vincle, que ens entenem, que els dos
parlem el mateix llenguatge i aquest no és verbal, ni gestual, sinó que és el llenguatge de
l’AMOR cap a l’altre. Amor a la seva persona, a les altres persones, amor...
L’amor, la humilitat i l’honestedat són sentiments i actituds bàsiques per poder crear algun tipus
de vincle amb qualsevol persona. Però òbviament, a vegades, aquest amor és complicat
d’aconseguir si la persona que tens al davant no està oberta com tu a sentir-lo, cal ser persistent
amb l’actuació dels teus sentiments, ser constant en la cura del vincle i sostenir la relació
educativa.
Com podreu veure el text hi ha molts més moments difícils que no pas de bons, però això no vol
dir res més que això: ser vetlladora no és fàcil, però quan tens un moment de complicitat, aquest
fa desaparèixer gairebé a l’instant tots els mals moments.
Per tant com tot en la vida, ser vetlladora per mi és agafar-s’ho amb ganes, ser empàtica tot
fent un somriure mentre treballes.
De veritat, tot els aprenentatges que he rebut en estar amb els infants són sense fi, són de saber
posicionar-se, de coneixença meva i seva, de trencar prejudicis, de veure com funcionen,
s’organitzen i treballen els centres educatius, com es posiciona la gent en relació a l’educació...
En definitiva, per a mi ser vetlladora és sentir com la complicitat amb l’altre dóna sentit al
meu treball, fins i tot els mals moments que hagi pogut passar.
Mercè Piqué i Camprubí
Educadora Social
Un dia, un amic em va preguntar què era exactament això de ser vetlladora i vaig adonar-me que
la veritat era que ni jo ho tenia gaire clar. Sí que podria definir-vos què s’espera que ha de fer
una vetlladora des de les escoles. Seria doncs tenir cura de... (encara que a vegades s’entén com a
ser ‘guarda de...’) d’algun nen o nena que té algun tipus de trastorn a través del vincle que pugis
generar amb l’infant, tot potenciant hàbits nous, contenir algunes reaccions incontrolades, etc.
Però bé, ser vetlladora, en realitat, la figura en si, no està clar per ningú, ni per part de la
Generalitat, ni de moltes escoles, ni per part dels pares i mares, mestres...
Costa trobar-hi un sentit lògic, i més si dins la mateixa escola no et tenen en compte com una
educadora més; d’aquí que no acabes de formar part de l’equip educatiu, però tampoc de l’equip
del lleure, no se t’informa dels propòsits de l’infant, ni de les finalitats o metes que es volen
assolir durant el seu curs escolar. Així, doncs, moltes vegades – no sempre! - la sensació és de
solitud davant del nen/a.
No hagués dit mai que ser vetlladora m’ompliria tant com a persona, malgrat els moments
difícils, molt difícils, i els moments en què sembla que la teva paciència ja no dóna per a més.
Mireu que jo, de paciència, en tinc per donar a cabassos! A més, sempre m’acaba superant
l’entusiasme i les ganes de sentir els infants, encara que sigui per instants feliços.
I no només feliços, sinó també de sentit educatiu en veure que estableixes una relació educativa a
través d’un saber escoltar, un saber de gest, un saber mirar, entendre’t, un saber reaccionar amb
anticipació (no sempre, depèn del teu dia), és un saber estar en presència. Tot plegat et genera
uns instants de complicitat que per res del món s’obliden. Així, doncs, per mi ja val la pena
seguir.
Ser vetlladora, sentir-se’n, fer-se’n i viure-ho no és un camí donat, perquè s’ha de fer i es tira
endavant.
Al principi, com que no saps com es fa això de ser vetlladora, no saps ni com posar-t’hi, ja que
tampoc saps els límits de la institució, ni com et veuen a tu com a vetlladora, quines funcions
tens, quina és la teva figura dins l’escola.
Com es veu amb el que he exposat fins ara, els moments de dificultat que es viu en la feina de
vetlladora no són directament provocats pel nen/a que “vetlles”, sinó que molts cops són
provocats per posicions diferents, maneres de sentir, de veure, per opinions divergents i diferents
dels mestres, punts de desunió o de contradicció que fins i tot et fan dubtar de la teva voluntat,
capacitats i del teu lloc com a educadora. Dins de l’aula veus les accions dels companys, les
Número 10. Juliol 2009
reaccions dels mestres, les actuacions que tenen les persones de la institució o fins i tot les
reaccions de la mateixa família en tenir un nen/a amb algun tipus de discapacitat. Tot plegat et fa
dubtar i et fa sentir petita, i que se t’escapa de les mans. Però precisament la teva voluntat és allò
que al final fa que tiris endavant i t’encaris al problema.
No trobem moments determinants, sinó accions que creiem determinants. I és que en realitat els
nens i nenes que vetllem no tenen adherides ni incrustades dins els seu ésser les accions que
faran; és a dir, les seves accions no tenen perquè ser cròniques, ni de per vida en la seva persona.
Això se suposa que ja se sap, però també cal recordar-ho perquè les persones som i sentim cada
dia coses diferents i per res romanen en el temps. Per això també he après que és inútil buscar i
pensar que els nens i nenes neixen amb unes instruccions o receptes sota el braç que diguin a la
vetlladora com i què s’ha de fer en cada moment.
Com deia al principi, a l’aula on fas de vetlladora sovint et sents com una guàrdia urbana que
està constantment controlant què fan i deixen de fer els nens i nenes que no es porten com cal. I
de fet, molts cops, ni ells en tenen la responsabilitat si ens fixem en els contextos on vivim, ja
que de vegades, les actituds de molts d’ells són la conseqüència del ritme frenètic de la nostra
societat, l’entorn els ha condicionat, els ha fet tal i com són, però tenen dret com tothom i potser
fins i tot més per la seva exclusió social i escolar, a rebre una escolarització de qualitat com tots
els altres nens/es.
Aquesta escolarització hauria de ser com a les escoles inclusives, on tots els nens/es de diferents
cultures, entorns socials, que requereixen unes atencions específiques, han d’anar junts a una
única escola. Si realment tot això es portés a terme bé, caldrien les vetlladores? De fet, calen ara
tal i com estan organitzades les escoles? No creieu que sembla que es facin canvis en el sistema
educatiu, però que en comptes de millorar sembla que empitjorem?
En definitiva, amb tot, aquesta és la gràcia de ser vetlladora: saber posicionar-te, tot i les
complicacions del sistema, saber qui tens al davant i què vols aconseguir amb l’infant. Està clar
que és difícil, que no ho saps tot només mirant-te’l per primer cop, com ja he dit, que cal la
disposició a establir un vincle, que pugui generar una relació educativa. I això sí, és com tot:
viure el moment, viure què està passant, i com tot en la vida mai té un camí predeterminat ni
establert; és un camí per descobrir i fer, però que mai, mai és igual. Mai.
Algunes de les coses que m’omplen com a persona, com ja he dit anteriorment, són els moments
de complicitat, d’estima a l’altre, de veure que has creat un vincle, que ens entenem, que els dos
parlem el mateix llenguatge i aquest no és verbal, ni gestual, sinó que és el llenguatge de
l’AMOR cap a l’altre. Amor a la seva persona, a les altres persones, amor...
L’amor, la humilitat i l’honestedat són sentiments i actituds bàsiques per poder crear algun tipus
de vincle amb qualsevol persona. Però òbviament, a vegades, aquest amor és complicat
d’aconseguir si la persona que tens al davant no està oberta com tu a sentir-lo, cal ser persistent
amb l’actuació dels teus sentiments, ser constant en la cura del vincle i sostenir la relació
educativa.
Com podreu veure el text hi ha molts més moments difícils que no pas de bons, però això no vol
dir res més que això: ser vetlladora no és fàcil, però quan tens un moment de complicitat, aquest
fa desaparèixer gairebé a l’instant tots els mals moments.
Per tant com tot en la vida, ser vetlladora per mi és agafar-s’ho amb ganes, ser empàtica tot
fent un somriure mentre treballes.
De veritat, tot els aprenentatges que he rebut en estar amb els infants són sense fi, són de saber
posicionar-se, de coneixença meva i seva, de trencar prejudicis, de veure com funcionen,
s’organitzen i treballen els centres educatius, com es posiciona la gent en relació a l’educació...
En definitiva, per a mi ser vetlladora és sentir com la complicitat amb l’altre dóna sentit al
meu treball, fins i tot els mals moments que hagi pogut passar.
Mercè Piqué i Camprubí
Educadora Social
