Estem en un moment que els valors més humans estan en crisi o, més aviat, s’hagin oblidat per la força del capitalisme, per la llibertat dels mercats del diner a passar per sobre de persones i per allà on volen. De fet, les retallades del govern són fruit d’un capitalisme que no té en compte a les persones sinó només als mercats, com ara els drets socials: el dret a l’educació, a la sanitat, al treball, a l’habitatge, la cultura, entre altres.
Els mitjans de comunicació donen a conèixer dades que impacten envers els desnonaments que es realitzen cada dia i els pisos buits que hi ha a totes les poblacions. Són accions i dades que es contradiuen: per què es desnona a famílies que no saben on anar a viure, mentre hi ha pisos buits per ocupar? A més, els pisos de protecció oficial també es queden buits per la poca demanda i tanta oferta, ja que la gent no pot assumir cap mena de despesa.
Aquestes notícies traduïdes signifiquen que han augmentat exponencialment les condicions de precarietat, que existeix una vulneració dels drets socials i, per tant, dels drets humans, en aquest cas la vulneració de l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans, aprovada i proclamada per la ONU l’any 1948, que diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, en especial l’alimentació, la vestimenta, l’habitatge, l’assistència mèdica i els serveis socials necessaris…”.
Només en aquest article 25 ja sabem que es vulneren aquests drets a molts països del món per no dir a tot el món, i no tan sols a països en vies de desenvolupament sinó també a països, considerats, desenvolupats. Però el que jo em vull centrar és en l’habitatge, no menys important que altres drets, perquè la crisi que estem vivint actualment, en un primer moment, va rebre el nom de la crisi immobiliària, de l’habitatge i, seguidament, la crisi financera i econòmica i, també, la crisi dels drets socials, entre altres noms.
I no només no s’aplica aquest article sinó que tampoc s’aplica l’article 47 de la Constitució Espanyola que diu: “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per fer efectiu aquest dret, regulant la utilització del sòl d’acord a l’interès general per impedir l’especulació”. Tanmateix, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya aprovat l’any 2006, a l’article 26, en l’apartat de Drets en l’àmbit de l’habitatge: Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis. I a més, ho torna a repetir més endavant a l’article 47: Els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i els col·lectius més necessitats.
Els mitjans de comunicació donen a conèixer o conviden a entreveure que molts dels especuladors poden ser els polítics, els banquers i els empresaris, que són les primeres persones que han de legitimar la constitució espanyola, la declaració dels drets humans i, també, l’article 11 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que diu: “L’Estat està obligat a fer tot el possible per impedir els desnonaments forçats per motius econòmics”.
Per tant, és la responsabilitat de l’Estat invertir els pressupostos públics en polítiques socials, que afavoreixin a la població, a les persones, a cobrir necessitats bàsiques com és l’habitatge entre altres, i que últimament sembla que fan el contrari. Les polítiques socials són el conjunt de polítiques públiques que actuen de manera equitativa amb l'objectiu de promoure i garantir els drets de la ciutadania/socials, com ara la lluita contra l’exclusió social o altres més concretes com l’habitatge.
Crec que l’Estat, fa temps, va passar la pilota de la responsabilitat al sector privat, privatitzant tots els sectors de responsabilitat estatal, d’acord amb la ideologia neoliberal, on ha guanyat terreny l’especulació i on estan guanyant pes les desigualtats per sobre d’uns valors mínims. L’Estat ha de fer justícia, agafar aquests pisos buits i proclamar-los com a habitatge de lloguer social, agafar la responsabilitat que li pertoca i no delegar-la com està fent en els últims anys. És a dir, l’Estat delega la responsabilitat privatitzant els sectors i, a més, se’n desentén. De manera que la responsabilitat recau sobre l’empresa privada, totalment.
De fet, aquest rol, aquesta tasca de donar suport a les famílies desnonades l’està fent la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca). Aquesta plataforma la formen afectats i no afectats per la hipoteca, de manera que es donen suport mútuament i es cou el sentiment de col·lectivitat, el valor de l’empatia i la solidaritat. A més, donen suport jurídic a les persones afectades.
Amb aquesta plataforma i d’altres, com la Plataforma pel Dret a l’Habitatge, es va iniciar la ILP (Iniciativa Legislativa Popular). Una ILP es fa perquè una petició de la ciutadania, a partir d’un nombre mínim de firmes, obligui al govern a realitzar una votació pública sobre una proposta o reforma d’una llei. En aquest cas, es demana el lloguer social, que es paralitzin els desnonaments i la dació en pagament. La dació en pagament es dóna quan una persona o família no pot pagar la hipoteca i el banc es queda la casa. D ’aquesta manera, s’anul·la el deute que es té amb el banc, ja que representa que l’has pagat amb la casa mateixa.
En teoria estem vivint en un Estat del Benestar, la qual cosa significa que hi ha un conjunt de polítiques que proporcionen uns serveis socials universals. De manera que aquests serveis han de garantir unes condicions de vida adequades a les persones, han de garantir que la població tingui les necessitats bàsiques cobertes per un bon desenvolupament. Per això l’Estat ha de garantir l’accés a l’educació, a la sanitat, entre altres, a més de rebre prestacions si és necessari. Només garantint, de veritat, això, ja estaria reduint les desigualtats socials i afavorint un desenvolupament ètic de les persones.
Però està fent al contrari, l’Estat està reproduint i afavorint a que les persones visquem situacions i condicions de precarietat, ja que no inverteix els pressupostos públics en les polítiques socials que convidarien a un real Estat del Benestar. D’aquesta manera i amb les polítiques actuals d’austeritat es reprodueix la cultura del individualisme i l’egoisme generant encara més desigualtats.
El desenvolupament és tenir uns mínims a nivell social (d’educació, de salut i econòmic) aconseguint el benestar de les persones, és a dir, les necessitats bàsiques cobertes. Així doncs, és el que hauria de garantir l’Estat com a responsabilitat que penso que té, i no voler privatitzar-la. Sinó és així, l’Estat està practicant unes polítiques antidesenvolupament. Amb això, l’Estat està vulnerant els drets humans i el desenvolupament de les persones, a més de promoure l’exclusió social, és a dir, alimenta les situacions de desavantatge social (econòmic, cultural, educatiu) dirigides a una segregació i marginació social, dins un Estat anomenat, falsament, Estat del Benestar.
Potser l’Estat no entén el mateix que jo del valor responsabilitat. Per mi, la responsabilitat és reflexionar i valorar les conseqüències dels meus actes, reconèixer i respondre a les meves inquietuds, pensant i actuant per canviar les coses o millorar-les. Per tant, si faig una acció concreta, aquesta està pensada abans i reflexionada després, assumint les conseqüències. Aquest fet implica aprendre d’allò que vivim per tal de millorar i, per tant, per mi, la responsabilitat va molt lligada al compromís, a la constància, a l’esforç.
La meva pregunta és: l’Estat reaccionarà i canviarà les polítiques cap a un interès general i social? Vol fer-ho? És la responsabilitat de l’Estat? Podem agafar la responsabilitat la ciutadania? Una alternativa és que la ciutadania s’organitzi i s’autogestioni, com està passant en els últims temps. És la mateixa ciutadania qui respon a les seves necessitats i, per tant, es responsabilitza dels seus problemes, sense comptar amb el recolzament de l’Estat. Necessitem a l’Estat?
L’autogestió significa autogovern, independència en la gestió. Segons el DIEC (Diccionari del Institut d’Estudis Catalans), autogestió és la gestió d’una col·lectivitat pels seus components. Per tant, l’autogestió comparteix el valor de la col·lectivitat, de la reciprocitat, de la construcció del nosaltres (no només del jo, individual). Un exemple és quan un grup de ciutadans s’ajunta, s’organitza i gestiona els seus assumptes sense la intervenció de cap autoritat econòmica o armada. És un sistema d’autoorganització que comporta responsabilitat, compromís i acció social sobre el control d’un procés econòmic, social i/o polític per les mateixes persones que hi participen.
Per autogestionar-se cal un sentiment de col·lectivitat i de ciutadania, de sentir que allò que li passa al meu veí em pot passar a mi i, fins i tot, em pot afectar, l’empatia. L’autogestió contempla la diversitat, l’heterogeneïtat dins d’un grup, acceptant la diferència. Aquest sentiment de grup, aquesta consciència col·lectiva fa que hi hagi mobilitzacions i, només d’aquesta manera, s’arriba als canvis.
L’autogestió convida a deixar de ser dependent de l’Estat. A més, fa que les persones se sentin més autònomes i autorealitzades. Tot això convida a la construcció de capital social a un poble o ciutat, evitant l’exclusió i formant sinergies positives i constructives.
D’aquesta manera, el poble agafa la responsabilitat i el compromís que l’Estat no vol agafar. L’Estat deixa entreveure que vol el contrari, és a dir, una societat individualista, homogènia, amb una important desigualtat. Un seguit d’aspectes que no conviden a sentir-se part del grup, a sentir-se part d’un col·lectiu.
Tot això em porta a qüestionar-me més aspectes que encara no m’he respòs, us convido a que hi reflexioneu: Això provocaria encara més distanciament entre el poble i l’Estat? Suposant que la població s’organitza per comunitats autogestionades, quin paper tindria l’Estat?
FONTS D’INFORMACIÓ
Autogestió.cat [en línia]. Disponible a: https://www.autogestio.cat/ [Data de consulta: novembre 2012]
Constitució espanyola (1978). [En línia]. Disponible a: http://www.lamoncloa.gob.es/NR/rdonlyres/79FF2885-8DFA-4348-8450-04610A9267F0/0/constitucion_ES.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Declaració Universal dels Drets Humans (1948). [En línia]. Disponible a: http://www20.gencat.cat/docs/cooperaciocatalana/Continguts/04Normativa/05Legislacio_internacional/Recursos%20legislacio%20internacional/declaracio_dh_cat.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Parlament de Catalunya (2006). L’Estatut d’Autonomia de Catalunya [en línia]. Disponible a: http://www.parlament.cat/activitat/cataleg/Estatut2011.pdf [Data de consulta: novembre 2012]
Plataforma d’afectats perla hipoteca [en línia]. Disponible a: http://afectadosporlahipoteca.wordpress.com/ [Data de consulta: novembre 2012]
Plataforma pel dret a l’habitatge [en línia]. Disponible a: http://drethabitatge.blogspot.com.es/ [Data de consulta: novembre 2012]
Que no te hipotequen 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada