Aquesta reflexió ve
impulsada gràcies a una conversa que vam mantenir amb una psicòloga d’una
comunitat terapèutica on vaig estar realitzant les pràctiques II. En aquest
cas, estem parlant de persones amb problemes d’addicció a una o diverses
substàncies. Estàvem comentant que hi ha moltes persones institucionalitzades i
que pateixen el Síndrome de la Institucionalització. És a dir, que aquestes
persones van d’un servei a un altre i que no aconsegueixen sortir d’aquest cercle
d’ingrés-alta.
Davant d’aquest
procés de la persona, em vaig preguntar el per què esdevenia aquest fet. Amb
això, em vaig fer dues preguntes: Els professionals de la institució amb quins
objectius treballen? A aquestes persones, què hi ha que els privi de la
reinserció social quan surten de la institució? Veig, clarament, que hi ha
algun aspecte que els dificulta l’adaptació i la inclusió social a aquestes
persones.
Quan parlo de
reinserció social em refereixo a qualsevol intervenció social amb l'objectiu
d'integrar als consumidors de drogues, en aquest cas, a la comunitat. Els tres
pilars de la reinserció social són habitatge, educació i ocupació (també la
formació professional). Per tant, si s’aconsegueix treballar amb aquests tres
pilars estem afavorint l’adaptació i la inclusió social, entenent que la
inadaptació social segons Ferran Casas (1989) es el fenomen psicosocial derivat de la relació de conflicte entre
determinades conductes individuals i/o grupals i el clima social que una
societat manté vers dites conductes en un període històric concret; Fenomen que
es manifesta mitjançant disharmonies que dificulten la participació de la
dinàmica interrelacional, experimentant un patiment psíquic.
Així doncs, centrant-me en la primera pregunta, crec que
hem de fixar-nos en quins valors i accions treballa la institució. En aquest
cas, la comunitat terapèutica on vaig estar, porta a terme un treball cognitiu
i no pas conductual. El model cognitiu té per objectiu que la persona
reflexioni, pensi per resoldre situacions ella mateixa, per tant, també diria
que treballa l’autonomia de la persona i el seu empoderament per tirar
endavant, prendre decisions, tenir autoconfiança. D’aquesta manera,
l’aprenentatge de diferents aspectes és significatiu perquè la persona ha
interioritzat coneixements i reflexionat sobre les seves vivències.
Però per aconseguir
aquests objectius, treballen principalment la intel·ligència emocional, entesa
com a la capacitat d’adaptar-se als canvis, saber gestionar situacions de
tensió i nervis, fins i tot, de frustració. Per tant, permet analitzar,
reflexionar i ser conscients de les nostres emocions, adoptar una actitud
empàtica amb qui ens rodeja per viure en comunitat (entorn social). Per això,
l’equip de professionals ha d’oferir un ventall de recursos perquè la persona
aprengui a ser intel·ligent emocionalment.
Ara bé, també cal
observar si la institució vol reproduir el prototip de persona “normal”,
acceptada socialment i d’acord amb les característiques que replica l’ordre
simbòlic dominant. Aquestes característiques són: Ser blanc, ser home, ser
adult, tenir un alt nivell adquisitiu, tenir credencials, tenir un bon estat de
salut i imatge. Si ens parem a pensar, aquesta visió està construïda per
homogeneïtzar la societat no contemplant la diversitat, les diferències de cada
persona.
Per tant, ens hem
qüestionat que potser la persona, amb qui treballem, no vol ser de la manera
que volem que sigui? Potser no vol incerir-se socialment d’acord amb l’ordre
simbòlic dominant sinó que vol ser diferent, vol ser ella mateixa, tenir una
identitat pròpia, ser autònoma. Recordem que d’acord amb el model cognitiu i,
sobretot, amb el model de les emocions (intel·ligència emocional) hem d’educar
persones crítiques i que, per tant, tinguin llibertat per decidir o realitzar
accions amb uns arguments reflexionats i que puguin assumir la responsabilitat
que els correspon.
En el cas de les
persones amb addicció hem d’entreveure si la persona que decideix consumir és
totalment autònoma, té una responsabilitat, etc. Cal tenir clar, que la persona
addicte a alguna substància és depenent a ella, per tant, no és totalment
autònoma. Així doncs, la funció de qualsevol institució hauria de vetllar
perquè la persona pugui viure d’una manera digna, que sigui autònoma, amb
llibertat. Hem de treballar d’acord amb el model crític, participatiu i de
responsabilitats per estimular el canvi.
Aquest model d’acció
socioeducativa diu que s’ha d’intervenir sobre la persona i el seu entorn
social ja que, d’aquesta manera afavoriria, en major grau, la seva reinserció
social. A les comunitats terapèutiques, les persones realitzen estades
periòdiques en el seu entorn social (família, amics, etc) sense un
acompanyament del professional. És a dir, quan aquesta persona surt de la comunitat
terapèutica sola, amb el recolzament de la família, és quan ha de posar en
pràctica els recursos que l’equip de professionals li ha ofert en el treball
personal diari. Del contrari, cronificaríem situacions i reproduiríem el model
assistencial, creant una dependència dels serveis o institucions. Així
esdevindria el síndrome de la institucionalització.
En resum, la institució hauria d’apostar per
una educació en valors. Segons Adela Cortina, els valors són qualitats reals de les
persones, les accions, les coses, les institucions i els sistemes, qualitats
que valen, ens atrauen i ens complauen. Adela Cortina i altres autors també
parlen de valors mínims o universals (on tothom hi estaria d’acord) com ara la
llibertat, la justícia, la honestedat, la tolerància, els quals ens fan sentir
bé, són desitjables, obtenim un reconeixement i afavoreixen la convivència; i
valors màxims que marca la mateixa persona a títol individual com ara la
felicitat.
A més de l’educació en valors, crec que la institució
hauria de promoure i treballar la conscientització, que és un procés
metacognitiu, una reflexió ètica on descobreixes i coneixes la realitat que
t’envolta i, al mateix temps, se’t desperta la curiositat. Aquest fet, permet
analitzar i reflexionar, no només de la realitat, sinó d’una mateixa
(autoconeixement). De manera que es desperta el ser crítica (l’autocrítica i la
mirada crítica vers l’entorn), a pensar sobre el propi pensament, fins arribar
a un procés constant d’anàlisi i reflexió que permet la transformació pròpia de
la persona (fins i tot, transformació social). Això provocaria una
transformació constant, positiva, de la manera de treballar de la institució
adaptant-se a la dinàmica del centre, de l’equip de professionals i de les
persones que pateixen alguna addicció.
En segon lloc i
centrant-me en la segona pregunta que em vaig realitzar, la persona inadaptada
socialment està afectada o condicionada per diferents factors tant ambientals
(entorn) com individuals (intern de la persona) i que estan en contínua
interacció entre ells.
Les persones tenim la
capacitat d’avaluar el nostre entorn i gestionar estratègies per tal
d’afrontar-nos amb l’agent extern. Lazarus (1980) posa èmfasi en l’avaluació
subjectiva d’aquest agent extern. Per tant, si la persona avalua l’agent extern
i el percep com a una amenaça li generarà malestar i estrés, independentment de
l’avaluació objectiva d’aquell agent extern. Pel contrari, si ho percep
positivament i se sent còmode, se sentirà bé i podrà reinserir-se socialment.
Per aquest motiu, en el cas de les institucions que allunyen la persona del seu
entorn més immediat/social, com ara les comunitats terapèutiques, se’ls fa
difícil tornar al seu entorn perquè han viscut unes situacions que els fa
percebre-ho d’alguna manera especial i, en molts casos, els genera estrés. Això
pot fer que tornin a recaure o que vulguin tornar immediatament a la
institució.
Per aquests motius,
s’ha de treballar l’equilibri entre els dos factors interaccionats i buscar
estratègies i eines per treballar amb aquestes persones. Aquestes eines o
estratègies serien recursos que els manquen a aquestes persones, com ara
habilitats socials, seguretat en si mateixes, etc. Aquests recursos es
treballen i s’aprenen en base la intel·ligència emocional que he comentat
anteriorment, a més de promoure la conscientització; Si aconseguim aquest
autoconeixement guanyarem en qualitat de vida, ens sentirem millor amb
nosaltres mateixes i les nostres relacions socials milloraran.
Per concloure, dir
que en la Síndrome de la Institucionalització hi influeixen molts factors, tant
externs com interns a la persona, a més del currículum explícit i ocult que
treballa i genera la dinàmica del centre i, sobretot, de la predisposició i
esperit de superació de les pròpies persones que hi resideixen.
Gemma Garcia Puig
Bibliografia
Annual Report 2005:
The state of the drugs problem in Europe [en línia]. Disponible a: http://ar2005.emcdda.europa.eu/en/home-en.html
[Data de consulta: 20 de maig de 2012]
CORTINA, Adela
GOLEMAN, Daniel. Inteligencia
Emocional. Editorial Kairós. (2001)
LAZARUS, R.S.; FOLKMAN, S. Estrés y procesos cognitivos. [S.l.]. Ediciones Martínez
Roca, 1986.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada