Estat i Família

Com afavoreixen al desenvolupament de l’individu.

Molt sovint, quan penso i discuteixo quin és el paper que ha de tenir l’Estat amb els seus ciutadans i ciutadanes, veig que té semblances amb les funcions i finalitats que persegueixen les famílies. És per això, que ara vull reflexionar i comparar algunes de les funcions que Estat i família, segons el meu parer, comparteixen estretament.

Correntment, però no sempre, l’infant neix i es desenvolupa en el si d’una família. Hem de ser conscient que en l’actualitat coneixem diferents tipus de família, però, totes aquestes tindran un mateix paper.

Així doncs, hem de reconèixer la família nuclear, formada per un pare i una mare o el tutor i la tutora  legal i, la seva descendència. També la família monoparental, siguin les que siguin les circumstàncies que ho han conduit en aquest camí, només una persona serà el pare o la mare. També, la família homosexual, on els pares o mares seran persones d’un mateix sexe.

Fins i tot, els i les menors que no estiguin en aquesta situació, és a dir, que no visquin en el si d’una família tindran uns referents adults que seran els responsables del seu desenvolupament. Per tant, aquells nens i nenes que són orfes o que els seus pares o mares han perdut la tutela, passaran a estar sota la tutela i guarda de l’administració, així les persones professionals d’aquest àmbit passaran a fer el paper de família. Dit d’una altra manera, la família la puc entendre com la unió d’aquells adults que es faran responsables d’uns menors, ja siguin o no fills i filles biològiques. 

Però les persones també naixem en un Estat. I els Estats no son més que una manera de designar i organitzar social i econòmicament un territori. Per tant, puc dir que habitualment els Estats tenen un govern, que és l’encarregat de dirigir i administrar el seu territori.

Així doncs, quin és el paper que crec han d’exercir les famílies? Doncs bé, penso que la família primerament ha d’oferir cuidats als seus fills. Es sabut que els nadons són encara molt indefensos i, per tant, és l’adult qui ha de vetllar i cuidar a l’infant. En aquest sentit la família intenta satisfer unes necessitats bàsiques com són l’alimentació, la seguretat física i la salut però, també han de garantir efecte i estimació així com educació.

En molts casos aquest cuidar es pot confondre en protegir.  Però, protegir és cobrir o defensar a l’infant d’allò que li pot suposar un perill. Per tant, no és sols el fet de vetllar sinó intentar evitar aquests possibles perills o danys.

Ara bé, quin és el paper que crec ha de tenir el nostre Estat? Per començar, dir que és un estat de benestar. Això implica que ha d’oferir i assegurar el benestar dels seus  ciutadans i ciutadanes, així com també els seus drets. Per altra banda, ha de reduir les desigualtats socials de tota mena i ha de garantir l’estabilitat econòmica de les persones. A més, ha de ser un estat on el govern ha de ser escollit i votat pel poble, per tant, té un poder democràtic indirecte. D’aquesta manera s’ha de garantir que la presa de decisions respongui a la voluntat dels i les ciutadanes que composen l’Estat i que, per tant, el electors donen legitimitat a la presa de decisions de qui seran els responsables de govern.

Així doncs, una finalitat de l’Estat ha de ser la de tenir cura dels seus ciutadans, per això, ha d’oferir uns servei sanitari accessible a tots i totes. També ha d’evitar el desemparament tant de petits, joves i grans. Per tant, ha de ser capaç de cuidar les necessitats i la salut de les persones que formen part d’ell.

Tornant al paper de la família. Aquesta s’entén també, com el primer agent de socialitzadoció per als fills i filles. Aquest procés de socialització és primordial en els primers anys de vida ja que, durant els tres primers anys, els nens i nenes són més susceptibles d’interioritzar el que implica la socialització. 

Aquest procés doncs, és el començ de la integració social de l’infant, i la família educa diferents comportaments i aptituds en la forma de menjar, dormir, sentir i estimar, comunicar-se, divertir-se, mantenir l’ordre i la higiene, entre molt altres hàbits i rutines.

Per altra banda, en aquest període de sociaclització, la família ofereix l’interiorització de valors, normes, conductes...sempre partint del context social on es desenvolupa aquesta tasca. Així doncs, els nens i nenes fan l’aprenentatge d’un codi moral d’allò que està bé i malament.

És més, d’aquesta manera s’ha d’intentar dotar al menor no sols d’uns valor morals, sinó que se li ha de garantir que construeixi una identitat pròpia i que li permeti integrar-se en la societat on viu. Així doncs, la família ha de contribuir a que els fills o filles siguin persones crítiques i empoderades en la presa de decisions i la resolució de conflictes. 

Per altra banda, l’Estat ha de garantir i, per tant, oferir ensenyaments i educació en igualtat d’oportunitats als seus ciutadans. I on es donen aquests? Doncs, en centres educatius  públics com escoles, instituts, centres especials o de formació professional i universitats. Però no sols aquests, també ha d’oferir educació a través del Projectes Educatius de Ciutat o amb els Plans d’Entorn Educatiu.

Però aquesta educació ha de contemplar les diferències i la varietat de totes les persones, així com les seves necessitats i capacitats, d’aquesta manera l’Estat ha d’adaptar i enfocar l’educació per a la diversitat que composen totes les persones. Per tant, ha d’impulsar una formació integral. A més a més, aquesta educació ha de fomentar el desenvolupament d’una persona crítica. D’aquesta manera possibilita que la persona sigui autònoma davant la presa de decisions i resolució de conflictes. 

L’infant dins la família també té el seu propi paper. Durant els primers anys de vida és quan l’infant estableix un vincle molt estret amb les persones adultes qui són, entre altres,  les seves cuidadores i socialitzadores –ja explico anteriorment el que això vol dir–. És d’aquesta manera que els fills i filles, també aprenen a ser persones amb pensaments i actituds pròpies i actives dins el cercle familiar ja que, se senten part del que significa aquesta convivència. En definitiva se senten formant part de la seva família.    

Però, es fa evident que també hi ha relació, és a dir, vinculació entre l’Estat i la persona. L’Estat intenta que les persones se sentin part de la ciutadania, per tant, el que cerca és cohesionar a les persones entre elles i així que se sentin integrades a la societat.

A més, de fomentar que hi hagi una ciutadania participativa i activa. L’Estat ha de voler que sigui una ciutadania unida i capaç d’organitzar-se per voler el canvi de la realitat que està vivint, sempre buscant la millora. Així doncs, busca que les persones siguin responsables i actives dins l’Estat.

Per concloure, em permeto dir que d’aquesta manera i, només d’aquesta, podrem reconèixer a l’Estat com la família de tots i totes nosaltres.

Caterina Fuster Plomer