Síndrome de la Institucionalització?

Aquesta reflexió ve impulsada gràcies a una conversa que vam mantenir amb una psicòloga d’una comunitat terapèutica on vaig estar realitzant les pràctiques II. En aquest cas, estem parlant de persones amb problemes d’addicció a una o diverses substàncies. Estàvem comentant que hi ha moltes persones institucionalitzades i que pateixen el Síndrome de la Institucionalització. És a dir, que aquestes persones van d’un servei a un altre i que no aconsegueixen sortir d’aquest cercle d’ingrés-alta. 

Davant d’aquest procés de la persona, em vaig preguntar el per què esdevenia aquest fet. Amb això, em vaig fer dues preguntes: Els professionals de la institució amb quins objectius treballen? A aquestes persones, què hi ha que els privi de la reinserció social quan surten de la institució? Veig, clarament, que hi ha algun aspecte que els dificulta l’adaptació i la inclusió social a aquestes persones.

Quan parlo de reinserció social em refereixo a qualsevol intervenció social amb l'objectiu d'integrar als consumidors de drogues, en aquest cas, a la comunitat. Els tres pilars de la reinserció social són habitatge, educació i ocupació (també la formació professional). Per tant, si s’aconsegueix treballar amb aquests tres pilars estem afavorint l’adaptació i la inclusió social, entenent que la inadaptació social segons Ferran Casas (1989) es el fenomen psicosocial derivat de la relació de conflicte entre determinades conductes individuals i/o grupals i el clima social que una societat manté vers dites conductes en un període històric concret; Fenomen que es manifesta mitjançant disharmonies que dificulten la participació de la dinàmica interrelacional, experimentant un patiment psíquic. 

Així doncs,  centrant-me en la primera pregunta, crec que hem de fixar-nos en quins valors i accions treballa la institució. En aquest cas, la comunitat terapèutica on vaig estar, porta a terme un treball cognitiu i no pas conductual. El model cognitiu té per objectiu que la persona reflexioni, pensi per resoldre situacions ella mateixa, per tant, també diria que treballa l’autonomia de la persona i el seu empoderament per tirar endavant, prendre decisions, tenir autoconfiança. D’aquesta manera, l’aprenentatge de diferents aspectes és significatiu perquè la persona ha interioritzat coneixements i reflexionat sobre les seves vivències.

Però per aconseguir aquests objectius, treballen principalment la intel·ligència emocional, entesa com a la capacitat d’adaptar-se als canvis, saber gestionar situacions de tensió i nervis, fins i tot, de frustració. Per tant, permet analitzar, reflexionar i ser conscients de les nostres emocions, adoptar una actitud empàtica amb qui ens rodeja per viure en comunitat (entorn social). Per això, l’equip de professionals ha d’oferir un ventall de recursos perquè la persona aprengui a ser intel·ligent emocionalment.

Ara bé, també cal observar si la institució vol reproduir el prototip de persona “normal”, acceptada socialment i d’acord amb les característiques que replica l’ordre simbòlic dominant. Aquestes característiques són: Ser blanc, ser home, ser adult, tenir un alt nivell adquisitiu, tenir credencials, tenir un bon estat de salut i imatge. Si ens parem a pensar, aquesta visió està construïda per homogeneïtzar la societat no contemplant la diversitat, les diferències de cada persona.

Per tant, ens hem qüestionat que potser la persona, amb qui treballem, no vol ser de la manera que volem que sigui? Potser no vol incerir-se socialment d’acord amb l’ordre simbòlic dominant sinó que vol ser diferent, vol ser ella mateixa, tenir una identitat pròpia, ser autònoma. Recordem que d’acord amb el model cognitiu i, sobretot, amb el model de les emocions (intel·ligència emocional) hem d’educar persones crítiques i que, per tant, tinguin llibertat per decidir o realitzar accions amb uns arguments reflexionats i que puguin assumir la responsabilitat que els correspon.

En el cas de les persones amb addicció hem d’entreveure si la persona que decideix consumir és totalment autònoma, té una responsabilitat, etc. Cal tenir clar, que la persona addicte a alguna substància és depenent a ella, per tant, no és totalment autònoma. Així doncs, la funció de qualsevol institució hauria de vetllar perquè la persona pugui viure d’una manera digna, que sigui autònoma, amb llibertat. Hem de treballar d’acord amb el model crític, participatiu i de responsabilitats per estimular el canvi.

Aquest model d’acció socioeducativa diu que s’ha d’intervenir sobre la persona i el seu entorn social ja que, d’aquesta manera afavoriria, en major grau, la seva reinserció social. A les comunitats terapèutiques, les persones realitzen estades periòdiques en el seu entorn social (família, amics, etc) sense un acompanyament del professional. És a dir, quan aquesta persona surt de la comunitat terapèutica sola, amb el recolzament de la família, és quan ha de posar en pràctica els recursos que l’equip de professionals li ha ofert en el treball personal diari. Del contrari, cronificaríem situacions i reproduiríem el model assistencial, creant una dependència dels serveis o institucions. Així esdevindria el síndrome de la institucionalització.

En resum, la institució hauria d’apostar per una educació en valors. Segons Adela Cortina, els valors són qualitats reals de les persones, les accions, les coses, les institucions i els sistemes, qualitats que valen, ens atrauen i ens complauen. Adela Cortina i altres autors també parlen de valors mínims o universals (on tothom hi estaria d’acord) com ara la llibertat, la justícia, la honestedat, la tolerància, els quals ens fan sentir bé, són desitjables, obtenim un reconeixement i afavoreixen la convivència; i valors màxims que marca la mateixa persona a títol individual com ara la felicitat.

A més de l’educació en valors, crec que la institució hauria de promoure i treballar la conscientització, que és un procés metacognitiu, una reflexió ètica on descobreixes i coneixes la realitat que t’envolta i, al mateix temps, se’t desperta la curiositat. Aquest fet, permet analitzar i reflexionar, no només de la realitat, sinó d’una mateixa (autoconeixement). De manera que es desperta el ser crítica (l’autocrítica i la mirada crítica vers l’entorn), a pensar sobre el propi pensament, fins arribar a un procés constant d’anàlisi i reflexió que permet la transformació pròpia de la persona (fins i tot, transformació social). Això provocaria una transformació constant, positiva, de la manera de treballar de la institució adaptant-se a la dinàmica del centre, de l’equip de professionals i de les persones que pateixen alguna addicció.

En segon lloc i centrant-me en la segona pregunta que em vaig realitzar, la persona inadaptada socialment està afectada o condicionada per diferents factors tant ambientals (entorn) com individuals (intern de la persona) i que estan en contínua interacció entre ells.

Les persones tenim la capacitat d’avaluar el nostre entorn i gestionar estratègies per tal d’afrontar-nos amb l’agent extern. Lazarus (1980) posa èmfasi en l’avaluació subjectiva d’aquest agent extern. Per tant, si la persona avalua l’agent extern i el percep com a una amenaça li generarà malestar i estrés, independentment de l’avaluació objectiva d’aquell agent extern. Pel contrari, si ho percep positivament i se sent còmode, se sentirà bé i podrà reinserir-se socialment. Per aquest motiu, en el cas de les institucions que allunyen la persona del seu entorn més immediat/social, com ara les comunitats terapèutiques, se’ls fa difícil tornar al seu entorn perquè han viscut unes situacions que els fa percebre-ho d’alguna manera especial i, en molts casos, els genera estrés. Això pot fer que tornin a recaure o que vulguin tornar immediatament a la institució.

Per aquests motius, s’ha de treballar l’equilibri entre els dos factors interaccionats i buscar estratègies i eines per treballar amb aquestes persones. Aquestes eines o estratègies serien recursos que els manquen a aquestes persones, com ara habilitats socials, seguretat en si mateixes, etc. Aquests recursos es treballen i s’aprenen en base la intel·ligència emocional que he comentat anteriorment, a més de promoure la conscientització; Si aconseguim aquest autoconeixement guanyarem en qualitat de vida, ens sentirem millor amb nosaltres mateixes i les nostres relacions socials milloraran.

Per concloure, dir que en la Síndrome de la Institucionalització hi influeixen molts factors, tant externs com interns a la persona, a més del currículum explícit i ocult que treballa i genera la dinàmica del centre i, sobretot, de la predisposició i esperit de superació de les pròpies persones que hi resideixen.

Gemma  Garcia Puig

Bibliografia

Annual Report 2005: The state of the drugs problem in Europe [en línia]. Disponible a: http://ar2005.emcdda.europa.eu/en/home-en.html [Data de consulta: 20 de maig de 2012]

CORTINA, Adela

GOLEMAN, Daniel. Inteligencia Emocional. Editorial Kairós. (2001)

LAZARUS, R.S.; FOLKMAN, S. Estrés y procesos cognitivos. [S.l.]. Ediciones Martínez Roca, 1986.

Estat i Família

Com afavoreixen al desenvolupament de l’individu.

Molt sovint, quan penso i discuteixo quin és el paper que ha de tenir l’Estat amb els seus ciutadans i ciutadanes, veig que té semblances amb les funcions i finalitats que persegueixen les famílies. És per això, que ara vull reflexionar i comparar algunes de les funcions que Estat i família, segons el meu parer, comparteixen estretament.

Correntment, però no sempre, l’infant neix i es desenvolupa en el si d’una família. Hem de ser conscient que en l’actualitat coneixem diferents tipus de família, però, totes aquestes tindran un mateix paper.

Així doncs, hem de reconèixer la família nuclear, formada per un pare i una mare o el tutor i la tutora  legal i, la seva descendència. També la família monoparental, siguin les que siguin les circumstàncies que ho han conduit en aquest camí, només una persona serà el pare o la mare. També, la família homosexual, on els pares o mares seran persones d’un mateix sexe.

Fins i tot, els i les menors que no estiguin en aquesta situació, és a dir, que no visquin en el si d’una família tindran uns referents adults que seran els responsables del seu desenvolupament. Per tant, aquells nens i nenes que són orfes o que els seus pares o mares han perdut la tutela, passaran a estar sota la tutela i guarda de l’administració, així les persones professionals d’aquest àmbit passaran a fer el paper de família. Dit d’una altra manera, la família la puc entendre com la unió d’aquells adults que es faran responsables d’uns menors, ja siguin o no fills i filles biològiques. 

Però les persones també naixem en un Estat. I els Estats no son més que una manera de designar i organitzar social i econòmicament un territori. Per tant, puc dir que habitualment els Estats tenen un govern, que és l’encarregat de dirigir i administrar el seu territori.

Així doncs, quin és el paper que crec han d’exercir les famílies? Doncs bé, penso que la família primerament ha d’oferir cuidats als seus fills. Es sabut que els nadons són encara molt indefensos i, per tant, és l’adult qui ha de vetllar i cuidar a l’infant. En aquest sentit la família intenta satisfer unes necessitats bàsiques com són l’alimentació, la seguretat física i la salut però, també han de garantir efecte i estimació així com educació.

En molts casos aquest cuidar es pot confondre en protegir.  Però, protegir és cobrir o defensar a l’infant d’allò que li pot suposar un perill. Per tant, no és sols el fet de vetllar sinó intentar evitar aquests possibles perills o danys.

Ara bé, quin és el paper que crec ha de tenir el nostre Estat? Per començar, dir que és un estat de benestar. Això implica que ha d’oferir i assegurar el benestar dels seus  ciutadans i ciutadanes, així com també els seus drets. Per altra banda, ha de reduir les desigualtats socials de tota mena i ha de garantir l’estabilitat econòmica de les persones. A més, ha de ser un estat on el govern ha de ser escollit i votat pel poble, per tant, té un poder democràtic indirecte. D’aquesta manera s’ha de garantir que la presa de decisions respongui a la voluntat dels i les ciutadanes que composen l’Estat i que, per tant, el electors donen legitimitat a la presa de decisions de qui seran els responsables de govern.

Així doncs, una finalitat de l’Estat ha de ser la de tenir cura dels seus ciutadans, per això, ha d’oferir uns servei sanitari accessible a tots i totes. També ha d’evitar el desemparament tant de petits, joves i grans. Per tant, ha de ser capaç de cuidar les necessitats i la salut de les persones que formen part d’ell.

Tornant al paper de la família. Aquesta s’entén també, com el primer agent de socialitzadoció per als fills i filles. Aquest procés de socialització és primordial en els primers anys de vida ja que, durant els tres primers anys, els nens i nenes són més susceptibles d’interioritzar el que implica la socialització. 

Aquest procés doncs, és el començ de la integració social de l’infant, i la família educa diferents comportaments i aptituds en la forma de menjar, dormir, sentir i estimar, comunicar-se, divertir-se, mantenir l’ordre i la higiene, entre molt altres hàbits i rutines.

Per altra banda, en aquest període de sociaclització, la família ofereix l’interiorització de valors, normes, conductes...sempre partint del context social on es desenvolupa aquesta tasca. Així doncs, els nens i nenes fan l’aprenentatge d’un codi moral d’allò que està bé i malament.

És més, d’aquesta manera s’ha d’intentar dotar al menor no sols d’uns valor morals, sinó que se li ha de garantir que construeixi una identitat pròpia i que li permeti integrar-se en la societat on viu. Així doncs, la família ha de contribuir a que els fills o filles siguin persones crítiques i empoderades en la presa de decisions i la resolució de conflictes. 

Per altra banda, l’Estat ha de garantir i, per tant, oferir ensenyaments i educació en igualtat d’oportunitats als seus ciutadans. I on es donen aquests? Doncs, en centres educatius  públics com escoles, instituts, centres especials o de formació professional i universitats. Però no sols aquests, també ha d’oferir educació a través del Projectes Educatius de Ciutat o amb els Plans d’Entorn Educatiu.

Però aquesta educació ha de contemplar les diferències i la varietat de totes les persones, així com les seves necessitats i capacitats, d’aquesta manera l’Estat ha d’adaptar i enfocar l’educació per a la diversitat que composen totes les persones. Per tant, ha d’impulsar una formació integral. A més a més, aquesta educació ha de fomentar el desenvolupament d’una persona crítica. D’aquesta manera possibilita que la persona sigui autònoma davant la presa de decisions i resolució de conflictes. 

L’infant dins la família també té el seu propi paper. Durant els primers anys de vida és quan l’infant estableix un vincle molt estret amb les persones adultes qui són, entre altres,  les seves cuidadores i socialitzadores –ja explico anteriorment el que això vol dir–. És d’aquesta manera que els fills i filles, també aprenen a ser persones amb pensaments i actituds pròpies i actives dins el cercle familiar ja que, se senten part del que significa aquesta convivència. En definitiva se senten formant part de la seva família.    

Però, es fa evident que també hi ha relació, és a dir, vinculació entre l’Estat i la persona. L’Estat intenta que les persones se sentin part de la ciutadania, per tant, el que cerca és cohesionar a les persones entre elles i així que se sentin integrades a la societat.

A més, de fomentar que hi hagi una ciutadania participativa i activa. L’Estat ha de voler que sigui una ciutadania unida i capaç d’organitzar-se per voler el canvi de la realitat que està vivint, sempre buscant la millora. Així doncs, busca que les persones siguin responsables i actives dins l’Estat.

Per concloure, em permeto dir que d’aquesta manera i, només d’aquesta, podrem reconèixer a l’Estat com la família de tots i totes nosaltres.

Caterina Fuster Plomer 

Construint camí per a la cohesió social

Vivim en un món dominat per forces incapaces de garantir una vida digna a totes les
persones. Moltes persones no poden cobrir les seves necessitats bàsiques, ni els seus
drets bàsics que ens permeten viure amb dignitat i en llibertat. Un món global que es
regeix per directrius econòmiques i de mercat que fomenten la competitivitat i
l'individualisme egoista (on tothom mira per ell i els seus) obviant valors essencials de la
humanitat com ara la solidaritat i el suport mutu.

Tot i que, els drets humans siguin considerats un dels referents més significatius de les
societats occidentals sabem que moltes vegades són transgredits. Aquesta transgressió
no només es dóna en països del sud (fam, explotació laboral, guerres...) també es dóna
en les societats “democràtiques” fenòmens com el racisme, la xenofòbia i altres
violències.

En les societats “democràtiques” els perills que atempten contra els drets humans són
més subtils i invisibles, per la qual cosa moltes vegades passen desapercebuts, ja que
aquest tipus de societat no vigila el seu compliment. Moltes violències o agressions cap a
la dignitat de les persones es veuen com quelcom natural, és a dir, normalitzem les
situacions. Els mitjans de comunicació (anuncis, programes...) estan plens d'aquestes
agressions, com per exemple els anuncis sexistes que continuen potenciant la figura o el
rol de la dona, com a mestressa de casa o com a objecte de desig sexual. Aquestes
agressions també es donen en al dia a dia, moltes vegades hem estat presents o hem vist
alguna agressió d'una persona cap a un altra i no hem fet res per intentar parar la situació,
ja que sovint pensem que no va amb nosaltres. També hi ha partits polítics xenòfobs que
al contrari de fomentar la cohesió social, juguen i alimenten la cultura de la por cap allò
desconegut (diverses cultures) per crear el pànic i guanyar vots.

Aquests són alguns exemples que demostren la vulnerabilitat dels drets humans, però
com ja he dit són pràctiques normalitzades per la societat i com a conseqüència no ens
parem a pensar en el que realment passa...Podríem arribar a la conclusió que si en una
societat “democràtica” existeixen perills cap a la dignitat de les persones és perquè
aquesta és perversa, és a dir, proclama la defensa dels drets humans però realment ella
mateixa col·labora en la transgressió d'aquests drets. Tenint en compte que vivim en una
societat amb certa perversió es fa necessària la participació i la implicació de totes les
persones per fer visibles aquestes agressions cap a la dignitat de les persones.

La humanitat al llarg de la història sempre ha lluitat per un món millor, més just. Crec que
per aconseguir aquest nou món és necessari canviar la ment i el cor de les persones amb
la finalitat de donar lloc a una nova consciència ètica. Aquesta transformació de la realitat
nomes és possible a través de l'educació. Vivim en una societat molt diversa i complexa, i
cada vegada ho serà més, per tant es necessari aprendre a conviure entre tots/es i
entendre la diversitat com un bé que ens enriqueix com a persones.

La nostra societat “democràtica” es troba en un període d'aprenentatge, en el qual
l'educació hi juga un paper molt important en la formació de la persona al llarg de la vida.
Ara bé, hem de reformar el model d'educació actual i anar cap a un model d'educació més
participatiu i comunitari que eduqui en valors. L'educació ha de donar-nos eines per ser
més autònoms i per poder decidir per nosaltres mateixos. Les persones hem de ser lliures
per actuar tal i com creiem i per això és necessari que l'educació no imposi ni domestiqui
a les persones, és a dir, no ha de ser un aparell ideològic de l'Estat i de les classes
dominants.

Per tant, si creiem que s'ha de formar i educar en valors hem d'entendre que les
violacions dels drets humans no són violacions de la llei (tal i com s'entén en la nostra
societat), aquesta només ordena allò que s'ha de fer i no allò que s'hauria de fer. Els drets
humans s'han d'aprendre i no ser imposats mitjançant les lleis. Aquesta diferència és molt
important, ja que no és el mateix respectar els drets humans perquè hi ha una llei que
m'obliga a fer-ho que respectar-los perquè els accepto i, per tant, els respecto. Entenen
que els valors només es poden adquirir quan els interioritzes activament i lliurament i
passen a ser una part integrant de les pròpies vivències i del comportament de cada
individu.

Ara bé, no hem de caure en el parany de pensar que l'escola educarà lo suficient per
generar persones diferents, no hem de perdre de vista que la gran escola és la vida. Per
això, hem de potenciar una educació al llarg de la vida amb la idea que hi ha molts espais,
moltes situacions que eduquen i sobretot amb la idea que tothom educa (intenció
relacional), en definitiva, hem de potenciar una educació popular amb la qual també es
crearà comunitat. Aquesta educació en valors ha de tenir en compte a l'individu i al
col·lectiu (la comunitat), ha de buscar, acceptar i respectar, les normes de fer del col·lectiu
que faci possible la convivència de totes les persones que configuren el grup.

Cíntia

Respectar, construir un nosaltres.

Avui en dia no em cal anar a la Xina per menjar-me uns noddels o a Mèxic per gaudir d'un taco. A part que puc comprar els ingredients al supermercat, a pocs metres de casa tinc un bufet lliure de menjar xinès i una mica més lluny un bar on fan tacos per emportar. Sovint quan no saps què fer un dissabte, t'encanta dir avui anirem a sopar el xino, una cosa diferent, exòtica. Mirant-ho així, quin luxe!

 

Aquestes diferències també apareixen al carrer, quan veus un jove de pell morena que porta una gorra i uns pantalons amples l'associes a una banda llatina, i a sobre penses que porta una pistola. Tens dues opcions o canviar de vorera perquè no et mati o passar pel seu costat i fer-te l'heroi. Com també quan veus una persona xinesa anant ràpid pel carrer, penses que s'ha escapat un moment del taller clandestí de confecció on treballa i ara hi torna. El cinema ha fet molt mal en aquests cassos. Des de petits ens han dit que el què passa a les pel·lícules no és real, no obstant, reflectim aquestes realitats en la vida real o les pel·lícules reflecteixen el què passa en la vida real?

 

Penso que categoritzem tot allò que és diferent a nosaltres, és a dir, trobar característiques generals o semblances amb una cosa que coneixem o em vist per així sentir-nos segurs. Per tant, és un mecanisme de protecció convertir allò diferent en una cosa coneguda, ja sigui bona i ens transmeti curiositat o dolenta i la rebutgem. Així cada persona ordena el seu món, però ho fa d'una manera subjectiva. És a dir, tothom es fa la realitat a mida, i a vegades es passa per alt que som persones humanes i com nosaltres totes aquelles amb les quals convivim. Això fa que suportis a la persona que és diferent a tu perquè l'espai és de tots. No obstant, penses que t'han d'agrair que els deixis viure al teu territori, també han d'estar contents que no els insultis per la seva orientació sexual o no et burlis de com van vestits, i pots dormir a les nits pensant que ets una persona respectuosa.

Aquest fet és una de les hipocresies de la realitat en què vivim, utilitzar la paraula respecta quan el que estem fent és tolerar. Toleres, suportes a una persona perquè t'hi sents obligat, però no comprens que tot i ser diferent és persona, també respira i menja per sobreviure com tu. Que com tu ha escollit què vol ser i com tu no va escollir a quin lloc néixer. El valor fonamental de l'ètica és la persona humana, i com a tal naixem amb uns drets que ens fan dignes de ser-ho, per aquest fet és important respectar; reconèixer l'altre, la seva dignitat, amb totes les seves conseqüències.

Això suposo transformar “ells” en “nosaltres”, reconèixer la diferència. Poder comprendre que vivim en un món plural, tenir un interès mutu. Que la diferència es converteixi en una característica i no en un factor d'exclusió. És molt fàcil posar l'etiqueta de diferent, no tenir que posar-te a la pell de l'altre, alimentant l'individualisme de la societat.

La llibertat de consciència, poder escollir, se'ns assigna el néixer. Aquesta llibertat és individual, però és responsabilitat de tots poder-ne gaudir. Com deia Aristòtil “El fi és sempre la felicitat, però no és un bé individual, sinó col·lectiu[...] el meu bé no pot ser antagònic el teu, ja que el bé és de tota la comunitat”. Tota persona vol ser lliure, construir el seu jo, però vivim en comunitat. Per aquesta raó hem d'incloure la diferència, educar pel “nosaltres”, estimular actituds socials que no jutgin allò diferent sinó que ho comprenguin com un més a més, gaudeixin de la diversitat que ens ofereix la societat.

Arantxa

 

 

Un dia de vetlladora...

Mai hagués dit que ser vetlladora fos com és, mai de la vida...

Un dia, un amic em va preguntar què era exactament això de ser vetlladora i vaig adonar-me que
la veritat era que ni jo ho tenia gaire clar. Sí que podria definir-vos què s’espera que ha de fer
una vetlladora des de les escoles. Seria doncs tenir cura de... (encara que a vegades s’entén com a
ser ‘guarda de...’) d’algun nen o nena que té algun tipus de trastorn a través del vincle que pugis
generar amb l’infant, tot potenciant hàbits nous, contenir algunes reaccions incontrolades, etc.
Però bé, ser vetlladora, en realitat, la figura en si, no està clar per ningú, ni per part de la
Generalitat, ni de moltes escoles, ni per part dels pares i mares, mestres...

Costa trobar-hi un sentit lògic, i més si dins la mateixa escola no et tenen en compte com una
educadora més; d’aquí que no acabes de formar part de l’equip educatiu, però tampoc de l’equip
del lleure, no se t’informa dels propòsits de l’infant, ni de les finalitats o metes que es volen
assolir durant el seu curs escolar. Així, doncs, moltes vegades – no sempre! - la sensació és de
solitud davant del nen/a.

No hagués dit mai que ser vetlladora m’ompliria tant com a persona, malgrat els moments
difícils, molt difícils, i els moments en què sembla que la teva paciència ja no dóna per a més.
Mireu que jo, de paciència, en tinc per donar a cabassos! A més, sempre m’acaba superant
l’entusiasme i les ganes de sentir els infants, encara que sigui per instants feliços.
I no només feliços, sinó també de sentit educatiu en veure que estableixes una relació educativa a
través d’un saber escoltar, un saber de gest, un saber mirar, entendre’t, un saber reaccionar amb
anticipació (no sempre, depèn del teu dia), és un saber estar en presència. Tot plegat et genera
uns instants de complicitat que per res del món s’obliden. Així, doncs, per mi ja val la pena
seguir.

Ser vetlladora, sentir-se’n, fer-se’n i viure-ho no és un camí donat, perquè s’ha de fer i es tira
endavant.

Al principi, com que no saps com es fa això de ser vetlladora, no saps ni com posar-t’hi, ja que
tampoc saps els límits de la institució, ni com et veuen a tu com a vetlladora, quines funcions
tens, quina és la teva figura dins l’escola.
Com es veu amb el que he exposat fins ara, els moments de dificultat que es viu en la feina de
vetlladora no són directament provocats pel nen/a que “vetlles”, sinó que molts cops són
provocats per posicions diferents, maneres de sentir, de veure, per opinions divergents i diferents
dels mestres, punts de desunió o de contradicció que fins i tot et fan dubtar de la teva voluntat,
capacitats i del teu lloc com a educadora. Dins de l’aula veus les accions dels companys, les
Número 10. Juliol 2009
reaccions dels mestres, les actuacions que tenen les persones de la institució o fins i tot les
reaccions de la mateixa família en tenir un nen/a amb algun tipus de discapacitat. Tot plegat et fa
dubtar i et fa sentir petita, i que se t’escapa de les mans. Però precisament la teva voluntat és allò
que al final fa que tiris endavant i t’encaris al problema.
No trobem moments determinants, sinó accions que creiem determinants. I és que en realitat els
nens i nenes que vetllem no tenen adherides ni incrustades dins els seu ésser les accions que
faran; és a dir, les seves accions no tenen perquè ser cròniques, ni de per vida en la seva persona.
Això se suposa que ja se sap, però també cal recordar-ho perquè les persones som i sentim cada
dia coses diferents i per res romanen en el temps. Per això també he après que és inútil buscar i
pensar que els nens i nenes neixen amb unes instruccions o receptes sota el braç que diguin a la
vetlladora com i què s’ha de fer en cada moment.

Com deia al principi, a l’aula on fas de vetlladora sovint et sents com una guàrdia urbana que
està constantment controlant què fan i deixen de fer els nens i nenes que no es porten com cal. I
de fet, molts cops, ni ells en tenen la responsabilitat si ens fixem en els contextos on vivim, ja
que de vegades, les actituds de molts d’ells són la conseqüència del ritme frenètic de la nostra
societat, l’entorn els ha condicionat, els ha fet tal i com són, però tenen dret com tothom i potser
fins i tot més per la seva exclusió social i escolar, a rebre una escolarització de qualitat com tots
els altres nens/es.

Aquesta escolarització hauria de ser com a les escoles inclusives, on tots els nens/es de diferents
cultures, entorns socials, que requereixen unes atencions específiques, han d’anar junts a una
única escola. Si realment tot això es portés a terme bé, caldrien les vetlladores? De fet, calen ara
tal i com estan organitzades les escoles? No creieu que sembla que es facin canvis en el sistema
educatiu, però que en comptes de millorar sembla que empitjorem?
En definitiva, amb tot, aquesta és la gràcia de ser vetlladora: saber posicionar-te, tot i les
complicacions del sistema, saber qui tens al davant i què vols aconseguir amb l’infant. Està clar
que és difícil, que no ho saps tot només mirant-te’l per primer cop, com ja he dit, que cal la
disposició a establir un vincle, que pugui generar una relació educativa. I això sí, és com tot:
viure el moment, viure què està passant, i com tot en la vida mai té un camí predeterminat ni
establert; és un camí per descobrir i fer, però que mai, mai és igual. Mai.

Algunes de les coses que m’omplen com a persona, com ja he dit anteriorment, són els moments
de complicitat, d’estima a l’altre, de veure que has creat un vincle, que ens entenem, que els dos
parlem el mateix llenguatge i aquest no és verbal, ni gestual, sinó que és el llenguatge de
l’AMOR cap a l’altre. Amor a la seva persona, a les altres persones, amor...

L’amor, la humilitat i l’honestedat són sentiments i actituds bàsiques per poder crear algun tipus
de vincle amb qualsevol persona. Però òbviament, a vegades, aquest amor és complicat
d’aconseguir si la persona que tens al davant no està oberta com tu a sentir-lo, cal ser persistent
amb l’actuació dels teus sentiments, ser constant en la cura del vincle i sostenir la relació
educativa.

Com podreu veure el text hi ha molts més moments difícils que no pas de bons, però això no vol
dir res més que això: ser vetlladora no és fàcil, però quan tens un moment de complicitat, aquest
fa desaparèixer gairebé a l’instant tots els mals moments.

Per tant com tot en la vida, ser vetlladora per mi és agafar-s’ho amb ganes, ser empàtica tot
fent un somriure mentre treballes.
De veritat, tot els aprenentatges que he rebut en estar amb els infants són sense fi, són de saber
posicionar-se, de coneixença meva i seva, de trencar prejudicis, de veure com funcionen,
s’organitzen i treballen els centres educatius, com es posiciona la gent en relació a l’educació...

En definitiva, per a mi ser vetlladora és sentir com la complicitat amb l’altre dóna sentit al
meu treball, fins i tot els mals moments que hagi pogut passar.

Mercè Piqué i Camprubí
Educadora Social

Tremendamente...

Hola a tothom, us passo el link de la web del grup "Tremendamente", us el recomano molt. Qui sigui de segon d'educacio social de la UVic sabrà que és un dels grups que l'Anna va utilitzar per extreure'n una frase en una de les seves sessions de classe.

http://www.tremendamente.com/

El dia que la mateixa professora va defenaçr davant de tribunal la seva tesi doctoral, que per cert, per molts anys, a la Torratxa es va celebrar una petita festa on hi va acudir aquest grup. Els que vam tenir l'oportunitat d'escoltar-los val a dir que ens van agradar molt!

Per acabar dir que la cançó de la qual en surt la frase és "Nada matematico".

Una abraçada "gent del món"!

Tot tipus de reflexions!

Bones educadores i educadors socials!!

Jo com sempre amb links amunt i avall!
Us convido a pudolar pel blog de l'Educador Social en Alaska. Un blog que està ple de reflexions de tot tipus entorn als educadors socials i les seves tasques i funcions. De cara al futur i també mirant al passat. Ho trobo interessant ja que et fa pensar en coses que potser abans no prenien importància. I és que tot és important!

Aquí teniu el link: http://eleducadorsocialenalaska.blogspot.com/

També hi ha una obra de teatre que està voltant per Espanya,la companyia de teatre es diu la Factoría Sánchez, l'obra també porta el nom del Blog. Sembla molt interessant.

Espero que en treieu profit!
Salut!