Respectar, construir un nosaltres.

Avui en dia no em cal anar a la Xina per menjar-me uns noddels o a Mèxic per gaudir d'un taco. A part que puc comprar els ingredients al supermercat, a pocs metres de casa tinc un bufet lliure de menjar xinès i una mica més lluny un bar on fan tacos per emportar. Sovint quan no saps què fer un dissabte, t'encanta dir avui anirem a sopar el xino, una cosa diferent, exòtica. Mirant-ho així, quin luxe!

 

Aquestes diferències també apareixen al carrer, quan veus un jove de pell morena que porta una gorra i uns pantalons amples l'associes a una banda llatina, i a sobre penses que porta una pistola. Tens dues opcions o canviar de vorera perquè no et mati o passar pel seu costat i fer-te l'heroi. Com també quan veus una persona xinesa anant ràpid pel carrer, penses que s'ha escapat un moment del taller clandestí de confecció on treballa i ara hi torna. El cinema ha fet molt mal en aquests cassos. Des de petits ens han dit que el què passa a les pel·lícules no és real, no obstant, reflectim aquestes realitats en la vida real o les pel·lícules reflecteixen el què passa en la vida real?

 

Penso que categoritzem tot allò que és diferent a nosaltres, és a dir, trobar característiques generals o semblances amb una cosa que coneixem o em vist per així sentir-nos segurs. Per tant, és un mecanisme de protecció convertir allò diferent en una cosa coneguda, ja sigui bona i ens transmeti curiositat o dolenta i la rebutgem. Així cada persona ordena el seu món, però ho fa d'una manera subjectiva. És a dir, tothom es fa la realitat a mida, i a vegades es passa per alt que som persones humanes i com nosaltres totes aquelles amb les quals convivim. Això fa que suportis a la persona que és diferent a tu perquè l'espai és de tots. No obstant, penses que t'han d'agrair que els deixis viure al teu territori, també han d'estar contents que no els insultis per la seva orientació sexual o no et burlis de com van vestits, i pots dormir a les nits pensant que ets una persona respectuosa.

Aquest fet és una de les hipocresies de la realitat en què vivim, utilitzar la paraula respecta quan el que estem fent és tolerar. Toleres, suportes a una persona perquè t'hi sents obligat, però no comprens que tot i ser diferent és persona, també respira i menja per sobreviure com tu. Que com tu ha escollit què vol ser i com tu no va escollir a quin lloc néixer. El valor fonamental de l'ètica és la persona humana, i com a tal naixem amb uns drets que ens fan dignes de ser-ho, per aquest fet és important respectar; reconèixer l'altre, la seva dignitat, amb totes les seves conseqüències.

Això suposo transformar “ells” en “nosaltres”, reconèixer la diferència. Poder comprendre que vivim en un món plural, tenir un interès mutu. Que la diferència es converteixi en una característica i no en un factor d'exclusió. És molt fàcil posar l'etiqueta de diferent, no tenir que posar-te a la pell de l'altre, alimentant l'individualisme de la societat.

La llibertat de consciència, poder escollir, se'ns assigna el néixer. Aquesta llibertat és individual, però és responsabilitat de tots poder-ne gaudir. Com deia Aristòtil “El fi és sempre la felicitat, però no és un bé individual, sinó col·lectiu[...] el meu bé no pot ser antagònic el teu, ja que el bé és de tota la comunitat”. Tota persona vol ser lliure, construir el seu jo, però vivim en comunitat. Per aquesta raó hem d'incloure la diferència, educar pel “nosaltres”, estimular actituds socials que no jutgin allò diferent sinó que ho comprenguin com un més a més, gaudeixin de la diversitat que ens ofereix la societat.

Arantxa

 

 

Un dia de vetlladora...

Mai hagués dit que ser vetlladora fos com és, mai de la vida...

Un dia, un amic em va preguntar què era exactament això de ser vetlladora i vaig adonar-me que
la veritat era que ni jo ho tenia gaire clar. Sí que podria definir-vos què s’espera que ha de fer
una vetlladora des de les escoles. Seria doncs tenir cura de... (encara que a vegades s’entén com a
ser ‘guarda de...’) d’algun nen o nena que té algun tipus de trastorn a través del vincle que pugis
generar amb l’infant, tot potenciant hàbits nous, contenir algunes reaccions incontrolades, etc.
Però bé, ser vetlladora, en realitat, la figura en si, no està clar per ningú, ni per part de la
Generalitat, ni de moltes escoles, ni per part dels pares i mares, mestres...

Costa trobar-hi un sentit lògic, i més si dins la mateixa escola no et tenen en compte com una
educadora més; d’aquí que no acabes de formar part de l’equip educatiu, però tampoc de l’equip
del lleure, no se t’informa dels propòsits de l’infant, ni de les finalitats o metes que es volen
assolir durant el seu curs escolar. Així, doncs, moltes vegades – no sempre! - la sensació és de
solitud davant del nen/a.

No hagués dit mai que ser vetlladora m’ompliria tant com a persona, malgrat els moments
difícils, molt difícils, i els moments en què sembla que la teva paciència ja no dóna per a més.
Mireu que jo, de paciència, en tinc per donar a cabassos! A més, sempre m’acaba superant
l’entusiasme i les ganes de sentir els infants, encara que sigui per instants feliços.
I no només feliços, sinó també de sentit educatiu en veure que estableixes una relació educativa a
través d’un saber escoltar, un saber de gest, un saber mirar, entendre’t, un saber reaccionar amb
anticipació (no sempre, depèn del teu dia), és un saber estar en presència. Tot plegat et genera
uns instants de complicitat que per res del món s’obliden. Així, doncs, per mi ja val la pena
seguir.

Ser vetlladora, sentir-se’n, fer-se’n i viure-ho no és un camí donat, perquè s’ha de fer i es tira
endavant.

Al principi, com que no saps com es fa això de ser vetlladora, no saps ni com posar-t’hi, ja que
tampoc saps els límits de la institució, ni com et veuen a tu com a vetlladora, quines funcions
tens, quina és la teva figura dins l’escola.
Com es veu amb el que he exposat fins ara, els moments de dificultat que es viu en la feina de
vetlladora no són directament provocats pel nen/a que “vetlles”, sinó que molts cops són
provocats per posicions diferents, maneres de sentir, de veure, per opinions divergents i diferents
dels mestres, punts de desunió o de contradicció que fins i tot et fan dubtar de la teva voluntat,
capacitats i del teu lloc com a educadora. Dins de l’aula veus les accions dels companys, les
Número 10. Juliol 2009
reaccions dels mestres, les actuacions que tenen les persones de la institució o fins i tot les
reaccions de la mateixa família en tenir un nen/a amb algun tipus de discapacitat. Tot plegat et fa
dubtar i et fa sentir petita, i que se t’escapa de les mans. Però precisament la teva voluntat és allò
que al final fa que tiris endavant i t’encaris al problema.
No trobem moments determinants, sinó accions que creiem determinants. I és que en realitat els
nens i nenes que vetllem no tenen adherides ni incrustades dins els seu ésser les accions que
faran; és a dir, les seves accions no tenen perquè ser cròniques, ni de per vida en la seva persona.
Això se suposa que ja se sap, però també cal recordar-ho perquè les persones som i sentim cada
dia coses diferents i per res romanen en el temps. Per això també he après que és inútil buscar i
pensar que els nens i nenes neixen amb unes instruccions o receptes sota el braç que diguin a la
vetlladora com i què s’ha de fer en cada moment.

Com deia al principi, a l’aula on fas de vetlladora sovint et sents com una guàrdia urbana que
està constantment controlant què fan i deixen de fer els nens i nenes que no es porten com cal. I
de fet, molts cops, ni ells en tenen la responsabilitat si ens fixem en els contextos on vivim, ja
que de vegades, les actituds de molts d’ells són la conseqüència del ritme frenètic de la nostra
societat, l’entorn els ha condicionat, els ha fet tal i com són, però tenen dret com tothom i potser
fins i tot més per la seva exclusió social i escolar, a rebre una escolarització de qualitat com tots
els altres nens/es.

Aquesta escolarització hauria de ser com a les escoles inclusives, on tots els nens/es de diferents
cultures, entorns socials, que requereixen unes atencions específiques, han d’anar junts a una
única escola. Si realment tot això es portés a terme bé, caldrien les vetlladores? De fet, calen ara
tal i com estan organitzades les escoles? No creieu que sembla que es facin canvis en el sistema
educatiu, però que en comptes de millorar sembla que empitjorem?
En definitiva, amb tot, aquesta és la gràcia de ser vetlladora: saber posicionar-te, tot i les
complicacions del sistema, saber qui tens al davant i què vols aconseguir amb l’infant. Està clar
que és difícil, que no ho saps tot només mirant-te’l per primer cop, com ja he dit, que cal la
disposició a establir un vincle, que pugui generar una relació educativa. I això sí, és com tot:
viure el moment, viure què està passant, i com tot en la vida mai té un camí predeterminat ni
establert; és un camí per descobrir i fer, però que mai, mai és igual. Mai.

Algunes de les coses que m’omplen com a persona, com ja he dit anteriorment, són els moments
de complicitat, d’estima a l’altre, de veure que has creat un vincle, que ens entenem, que els dos
parlem el mateix llenguatge i aquest no és verbal, ni gestual, sinó que és el llenguatge de
l’AMOR cap a l’altre. Amor a la seva persona, a les altres persones, amor...

L’amor, la humilitat i l’honestedat són sentiments i actituds bàsiques per poder crear algun tipus
de vincle amb qualsevol persona. Però òbviament, a vegades, aquest amor és complicat
d’aconseguir si la persona que tens al davant no està oberta com tu a sentir-lo, cal ser persistent
amb l’actuació dels teus sentiments, ser constant en la cura del vincle i sostenir la relació
educativa.

Com podreu veure el text hi ha molts més moments difícils que no pas de bons, però això no vol
dir res més que això: ser vetlladora no és fàcil, però quan tens un moment de complicitat, aquest
fa desaparèixer gairebé a l’instant tots els mals moments.

Per tant com tot en la vida, ser vetlladora per mi és agafar-s’ho amb ganes, ser empàtica tot
fent un somriure mentre treballes.
De veritat, tot els aprenentatges que he rebut en estar amb els infants són sense fi, són de saber
posicionar-se, de coneixença meva i seva, de trencar prejudicis, de veure com funcionen,
s’organitzen i treballen els centres educatius, com es posiciona la gent en relació a l’educació...

En definitiva, per a mi ser vetlladora és sentir com la complicitat amb l’altre dóna sentit al
meu treball, fins i tot els mals moments que hagi pogut passar.

Mercè Piqué i Camprubí
Educadora Social

Tremendamente...

Hola a tothom, us passo el link de la web del grup "Tremendamente", us el recomano molt. Qui sigui de segon d'educacio social de la UVic sabrà que és un dels grups que l'Anna va utilitzar per extreure'n una frase en una de les seves sessions de classe.

http://www.tremendamente.com/

El dia que la mateixa professora va defenaçr davant de tribunal la seva tesi doctoral, que per cert, per molts anys, a la Torratxa es va celebrar una petita festa on hi va acudir aquest grup. Els que vam tenir l'oportunitat d'escoltar-los val a dir que ens van agradar molt!

Per acabar dir que la cançó de la qual en surt la frase és "Nada matematico".

Una abraçada "gent del món"!

Tot tipus de reflexions!

Bones educadores i educadors socials!!

Jo com sempre amb links amunt i avall!
Us convido a pudolar pel blog de l'Educador Social en Alaska. Un blog que està ple de reflexions de tot tipus entorn als educadors socials i les seves tasques i funcions. De cara al futur i també mirant al passat. Ho trobo interessant ja que et fa pensar en coses que potser abans no prenien importància. I és que tot és important!

Aquí teniu el link: http://eleducadorsocialenalaska.blogspot.com/

També hi ha una obra de teatre que està voltant per Espanya,la companyia de teatre es diu la Factoría Sánchez, l'obra també porta el nom del Blog. Sembla molt interessant.

Espero que en treieu profit!
Salut!

MARCOS Y MOSES

Ei bones gent!

Us deixo aquí un text que va ser, fa uns anys per a mi, un inici a reflexionar sobre el món en què vivim. És un escrit de Carmen Posadas en un llibre que es va treure sobre la solidaritat (Solidarios 100 por 100). Espero que a vosaltres també us animi a reflexionar-hi!

"Marcos nació en una familia de siete hermanos. Su madre tuvo un parto difícil, pero gracias a la ayuda médica nació sin ninguna tara. Moses también tiene siete hermanos. Durante el embarazo, su madre tuvo problemas y él nació con un pulmón oprimido que ahora le impide respirar con facilidad. Moses nació ayudado por su tía y su abuela, expertas ganaderas.

Marcos disfruta de una alimentación sana y equilibrada. Come verduras, carne, pescado, hierro, fósforo, hidratos de carbono... A Moses se le cayeron los dientes debido a la desnutrición.

La comida preferida de Marcos es el pollo y el jamón serrano. Moses no lo ha probado nunca, pero seguro que le gustaría.

Marcos tiene un abrigo de cuadros para los días de frío. Moses tiene más suerte, porque en su país casi nunca hace frío y no necesita ropa. Es una suerte doble, porque aunque la necesitara tampoco la tendría.

Marcos sale de su casa para ir a jugar al parque y dar un paseo. Moses siempre está fuera de casa.

Marcos no conoce a su padre y no sabe dónde está. Moses tampoco lo conoce, pero sabe que murió en la guerra, aunque no contra quién luchaba.

Marcos no irá nunca al colegio ni aprenderá a leer. Moses tampoco.

La esperanza de vida de Marcos es de unos 20 años. La de Moses es mayo, pero él quizá no llegue a cumplir los 20.

Marcos es un setter irlandés. Moses, un niño africano."

PER SABER MÉS....

Bones gent!!

Tot navegant per la gran xarxa interactiva he anat trobant moltes pàgines web d'interès de tot tipus. En aquest cas, comparteixo amb vosaltres l'Imperdible.

"A "L'imperdible" us donarem a conèixer tot l'ampli món cultural i artístic català, i on totes les disciplines artístiques hi tenen cabuda. No només amb espectacles de gran format, sinó també amb espectacles i certamens de petit format, on donarem a conèixer nous talents emergents dins del panorama català, fent conèixer les vostres propostes! "

Dir-vos que des del facebook i el twitter podeu contactar amb l'Imperdible i d'aquesta manera està el cas de les seves aportacions de caire cultural i artístic.

Avui, he trobat una noticia que m'ha agradat que parla de l'art a Barcelona. Aquí teniu l'enllaç:
http://imperdible.timeout.c at/bloc/2011/01/24/lart-urba-de-barcelona-ii-mes-enlla-del-graffiti/


Espero que us interessi!!

Us deixo un poema que va penjar fa setmanes l'Anna Gomez a la carpeta virtual de la seva assignatura Acció Socioeducativa amb Persones Adultes. Espero que us agradi i ens fassi reflexionar:

Los nadies

Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba.

Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata.

Eduardo Galeano