REFLEXIONS ÈTIQUES DES DE L'EDUCACIÓ SOCIAL ENTORN L'ÈTICA I LA LLENGUA

LA LLENGUA COM A FENOMEN D'INCLUSIÓ I/O EXCLUSIÓ

Des de fa temps que tinc ganes d'escriure literatura en clau d'acció social entorn la llengua, els seus usos i les seves potencialitats. Darrerament, han anat passant al meu voltant tot d'aconteixements que han enaltit aquesta comesa, encara que la motivació ja venia d'abans. Potser perquè des de jove he tingut sempre una mirada especial per a la llengua, però sobretot, si tinc unes ganes devotes de fer-ho és perquè com una ONG, vull intentar sensibilitzar per tal de passar de l'ignorància a la consientització tot explicant i analitzant una situació de la meva vida quotidiana. En resum, vull reflexionar èticament i escriure sobre llengua des de l'òptica de l'educació social per tal de deixar un llegat escrit de pràctiques que des de la meva concepció d'entendre la praxis social, són poc favorables a la inclusió i la cohesió social.

Ja fa uns anys que alguns dilluns al vespre vaig amb els amics a comprar xauarmes a un comerç «döner kebab» situat prop de casa meva, al barri del Remei de Vic. Després de diversos dies d'anar-hi a comprar xauarmes, pites i samoses m'he adonat d'un pràctica que sovint és dona en la relació entre els clients i els responsables del restaurant de menjar ràpid; força clients és dirigeixen en castellà als responsables del comerç, encara que la llengua que parlen entre clients és la llengua catalana. Sorprès de veure-ho tant sovint, vaig començar a pensar en el perquè és donava aquesta pràctica. Primer vaig pensar: -potser ho fan perquè al país d'origen dels treballadors és parla el castellà?- Però seguidament ho vaig descartar perquè un dia em van explicar els responsables que van emigrar de grans de l'Índia i jo ser que en aquest país és parlen moltes llengües però el castellà no. Després vaig pensar: -calla potser ho fan perquè els coneixen personalment i saben que no dominen ni l'anglès, ni el català?- Però acte seguit em va semblar entendre que molts cops era la primera vegada que ambdues persones interactuaven. Amb tot, vaig arribar a una nefasta conclusió: els hi han parlat amb castellà perquè els han considerat persones nouvingudes i és clar, havien de canviar la seva llengua natural per dirigir-s'hi.

No obstant, si analitzem bé aquesta pràctica, que és una cosa petita i senzilla però que jo constato de forma habitual, veurem que darrere tot això s'hi amaguen moltes coses poc ètiques que cal que tinguem en compte. La primera cosa que em va semblar veure amb els meus ulls d'educador social, va ser que aquest fet el podem concebre com una pràctica incapacitadora, dit en altres paraules, aquestes persones que van canviar de llengua al moment d'interelacionar-se estaven tenint una conducta paternalista que actua com a barrera en l'acomodació cultural i els intercanvis fluids.

Un altre cosa que vaig descobrir va ser que negant l'accés a la llengua pròpia del territori (en aquest

cas la llengua catalana) aquestes persones podien estar contribuint a crear una societat dividida entre ciutadans de primera i de segona i per tant, una societat excloent. Tanmateix, sorprès per la perversitat que s'amaga subtilment rere l'hàbit de canviar la llengua amb persones nouvingudes, vaig començar a pensar: -això només ho fan alguns catalanoparlants o també passa a altres llocs del món?- Després de buscar per Internet sobre el tema, la resposta va ser força clara. Es veu que és força excepcional en altres comunitats comparables d'estats democràtics que les persones canviïn la llengua en la seva interacció amb les persones nouvingudes, com així ho explicava un document de la Plataforma per la Llengua que vaig trobar en línia. La pregunta era: «En quina llengua habitual creus que els suecs, suïssos, alemanys o danesos és relacionen en els seus països davant les persones nouvingudes? Amb la llengua natural del territori» i seguidament en feia una explicació fàcil de sintetitzar, canviar la llengua davant les persones nouvingudes és una conducta que condemna a aquestes persones a portar l'etiqueta d'immigrades i al mateix temps, representa una barrera en l'accés d'aquestes a la comunitat lingüística.

Llavors va ser quan hem vaig adonar que aquest fet excepcional, només passava a Catalunya. Caram, caram vaig pensar. -I com és això?-. Fent recerca sobre el tema vaig trobar la resposta a un article de la Patrícia Gabancho titulat «Immigració i llengua». L'autora en el seu article, ens parlava bàsicament de dos problemes que contribueixen a què aquesta pràctica és doni. El primer, el complex de la societat catalana i de la seva gent en relació a les persones nouvingudes, l'idea aquella de que el català és una nosa afegida en la gestió del seu procés migratori i amablament els hi estalviem per facilitar les coses. El segon, «l'agressivitat constant de la comunitat espanyola envers qualsevol possible avenç del català», ja que aquesta ens fa sentir més febles lingúísticament parlant i per això, ens sentim poca cosa i canviem de llengua perquè concebem la nostra com a minoritària. D'aquesta manera, podem dir que entre complexes i prejudicis que tenim els catalans cap a nosaltres mateixos i també cap a les persones nouvingudes i amb l'afegitó de la voluntat homogeneïtzadora de l'Estat Espanyol, ha estat amb els anys que alguns catalanoparlants han agafat la mala pràctica de canviar de llengua al moment de relacionar-se amb persones nouvingudes.

Tanmateix, ara que ja hem vist que canviar de llengua davant les persones nouvingudes pot ser un factor excloent, vull que reflexionem sobre els avantatges i les potencialitats d'ambdues llengües, el català i el castellà, en relació a les persones nouvingudes. Com bé diu l'educador social i pedagog Gerard Orriols al seu article «La llengua que inclou», allò que permet que les persones ens comuniquem, ens entenguem i puguem compartir la vida comunitària, és el llenguatge. La llengua doncs, és l'element que vehicula la ciutadania catalana. Però és clar, en una societat diversa que fa temps acull persones nouvingudes i que tendeix més cap a un model intercultural que no pas multicultural, vosaltres direu:-i quina llengua hem de fer servir per entendre'ns tantes persones diferents?-. Doncs segurament, la resposta seria la llengua natural del territori com passa a molts llocs del món que aquesta actua com a vehicle d'acomodació i cohesió. Per exemple, l'empresari Ramon Carranza ens explica al seu article «Quins són els avantatges de parlar l'holandès a Holanda» que parlar holandès a Holanda comporta tot un seguit d'avantatges que no comporten l'anglès o altres llengües. Ell ens diu que si per motius professionals has d'anar a viure Holanda , el fet de parlar holandès et proporciona un coneixement directe i immediat de la realitat del país i al mateix temps et permet gestionar amb èxit les necessitats de la vida diària així com també, et serveix per adquirir informació de tot allò que t'afecta com a ciutadà holandès. De la reflexió que fa l'autor al seu article podem treure'n la següent afirmació, a Holanda relacionar-se en holandès té més avantatges que fer-ho en anglès.

Així doncs, la pregunta següent que se'm va acudir després de llegir el seu article complert va ser: -A Catalunya, quina diferència hi ha en què davant una persona nouvinguda parlem en català o en castellà?-. La resposta la vaig trobar en una entrevista feta a Asmaa Aouattah, nouvinguda a Catalunya del Marroc. Ella afirmava que al moment en què la gent se li va dirigir en català, el seu món es va eixamplar, és va fer més gran. En aquesta entrevista, la protagonista explica que per tal d'aconseguir amb èxit el seu procés d'acomodació a la societat catalana, és totalment imprescindible que tothom tingui la predisposició d'adreçar-s'hi i contestar les seves preguntes en català, ja que d'aquesta manera segons la seva opinió, les persones immigrades poden començar a sentir-se catalanes. D'aquesta manera, podem dir que sí que és diferent a Catalunya parlar en català o en castellà a una persona nouvinguda i és que fer-ho amb una llengua o un altre pot significar i transmetre moltes coses. -Quines?-. Doncs la primera que se'm va acudir reflexionant ètica i educativament sobre la qüestió és que parlar en català a les persones nouvingudes vol dir donar oportunitats, ja que els itineraris socials del català són diferents al del castellà. Patrícia Gabancho al seu article «Immigració i llengua» ens ho explica molt bé. Ella que va néixer a l'Argentina i la seva llengua materna és el castellà, ens diu que si parlem al castellà amb les persones nouvingudes contribuïm a la seva consagració com a immigrants. De totes formes el què ens bé a dir l'autora és que dirigir-nos a elles amb castellà fa que les conduïm a l'estancament i que en canvi fer-ho en català els serveix per ampliar el seu horitzó de desenvolupament. La segona és que parlant en català a les persones nouvingudes contribuïm a fer créixer el nombre de persones que entenen per activa o per passiva que parlar català és natural si és viu a Catalunya i en conseqüència, contribuïm a fer-los entendre que la llengua els pot servir com un gran vehicle d'acomodació social. 

 

Finalment, un cop fetes totes aquestes reflexions és quan pren forma el títol de l'article doncs la llengua pot ser un fenomen d'inclusió i/o d'exclusió i cal que com a futurs educadors socials ho tinguem present. Qualsevol de les reflexions fetes en aquest article ens serveix per entendre que si mai estem treballant dia a dia, colze a colze amb persones nouvingudes, si ens dirigim a elles en català els estarem dient una cosa i si ho fem en castellà una altre. Alerta, tinguem-ho present, quan ens hi referim en català podem està promovent l'inclusió i quan ho fem en castellà podem facilitar-ne l'exclusió. En definitiva, que si volem ser educadors socials èticament exemplars cal que tinguem en compte que deixar de parlar en català a les persones nouvingudes per fer-ho en castellà, és una pràctica excloent, incapacitadora, paternalista i gens ètica i/o educativa. A partir d'aquí que cadascú faci el que vulgui però ja esteu avisades.

Marc Barnolas Vilamala

 

FONTS CONSULTADES:

CARRANZA, Ramon. Quins són els avantatges de parlar holandès a Holanda?.[en línea]. Disponible a: http://www.cercle21.cat/butlleti/06/carranza.html

GABANCHO, Patricia. Immigració i llengua: de què parlem quan parlem d'integrar?.[en línea]. Disponible a: http://www.cercle21.cat/butlleti/06/gabancho.html

InformeCat, 50 dades sobre la llengua catalana, 2012.Plataforma per la Llengua.[en línea]. Disponible a: http://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/2559/informeCAT.pdf

ORRIOLS, Gerard. La llengua que inclou. [en línea]. Disponible a: http://www.social.cat/opinio/2870/la-llengua-que-inclou

La cirurgia estètica com a model de vida

Actualment tenim a l’abast una gran varietat d’informació que ens prové de diferents mitjans de comunicació. La televisió és un dels principals i ens dóna opció a una gran varietat de programació. Cada canal televisiu ens aporta una visió sobre la realitat basada en els diferents gustos, models de vida, interessos, ideologies, gèneres... És a dir, cada vegada més es fan canals a mida amb les persones, enlloc de donar una visió generalitzada, objectiva i educativa davant de totes les temàtiques mundials i territorials.

Aquesta reflexió té l’origen en un determinat canal i, dins aquest, a un determinat programa actual. Em refereixo a Doctor 12910 que es dóna dins el canal Divinity. Es tracta d’un espai televisiu protagonitzat per a diferents professionals de la cirurgia estètica i la seva clientela. El nucli d’aquest programa recau en la millora de la qualitat de vida de les persones a partir de diferents operacions estètiques.  Així doncs, la imatge que dóna sobre aquest tipus de operacions és normalitzada i té un enfoc davant d’aquesta temàtica, com a una opció de vida satisfactòria davant dels cànons de bellesa implantats per a la societat actual. És a dir, cada persona té opció a millorar i canviar la seva imatge per tal  d’encaixar dins la societat real.

Aquest plantejament davant dels canvis d’imatge fa que l’audiència vegi factible la possibilitat de seguir i ser un model real dels cànons de bellesa. Paral·lelament, aquest pensament promou l’acceptació i la implantació d’aquests canons i estereotips socials i, amb ells, el menyspreu a tot allò que no s’aproxima o no és semblant a aquest model de bellesa. Aquesta idealització del cos femení i masculí a través del mitjans de comunicació, té conseqüències negatives per a les persones que estan veient com els seus cossos difereixen d'aquests patrons i com els gustos dels homes i les dones són molt influenciats pel models que ofereix publicitat. Aquesta confusió entre el desig i bellesa, l'èxit i aparició porta amb si nombrosos problemes de frustració al propi cos.

Així doncs, vull remarcar, primerament, qui són els consumidors principals d’aquest tipus de canal. Divinity ha estat creat, en línies generals, pel col·lectiu de dones que volen formar part de la imatge estereotipada que la societat marca com a favorable. Persones que creuen en la valoració de la seva imatge i del seu estatus com a valor per a l’acceptació personal i social. Aquesta és una visió molt generalista davant dels possible audiència però, si en regim per la programació que s’hi exposa, podria molt ben ser una possible deducció d’aquesta. A més, molt possiblement un percentatge elevat d’aquests col·lectiu està en l’etapa de l’adolescència, una etapa lligada al desenvolupament personal i social on un dels interessos principals recau en la seva pròpia valoració per la societat i, paral·lelament, en la seva valoració personal.

Vull remarcar, abans de continuar amb la reflexió, que personalment em veig endinsada en el públic consumidor d’aquest canal televisiu i que, tot i que la meva visió sobre el col·lectiu sigui aquesta, crec que la forma de mirar els diferents programes i interioritzar tots els continguts que s’hi  volen transmetre, no sempre ha de portar a un resultat purament negatiu, tot i que la persona no sigui del tot conscient de tot allò que possiblement va interioritzant. 

Així doncs i centrant-me altra vegada amb el programa Doctor 12910, la promoció que es fa de la cirurgia estàtica com a una opció de canviar la teva realitat, tant en el món social, com en el professional, com en el personal, té com a conseqüència que l’interès de canviar la teva imatge des de l’època de l’adolescència s’incrementi. Conseqüentment els cànons de bellesa es dupliquen i, tot i que l’objectiu principal de la cirurgia sigui augmentar la teva autoestima, personalment crec que acaba tenint un afecte advers. Aquesta imatge estereotipada que recau en la moda actual de la societat, fa que els valors de estima a un mateix i a la diversitat d’imatge desapareguin per un patró introduït per l’ordre simbòlic dominant (patriarcat).

Per altra banda hi ha diferents factors que m’agradaria reflexionar envers els possibles objectius que té la clientela del programa. El que es definiria com a principal és que el que ja he explicat anteriorment. Cada vegada més la importància d’una bona imatge social (imatge que se’ns promou ja des de l’estètica dels famosos) és un dels objectius principals de la comunitat i passa, en molts casos, per sobre de la pròpia salut física i psíquica d’aquesta.

Un altre objectiu que sobresurt d’aquest primer, però que es podria definir com a separat degut a la gran importància que té, és que hi ha usuàries i usuaris que necessiten de diferents operacions estètiques per pujar de categoria en el món laboral. Aquest espai professional està enfocat a un públic que promou o demana una certa bellesa externa envers els treballadors que li ofereixen el producte. Així doncs, la demanda d’una cirurgia estètica ja no només recau en la possible millora de la imatge davant la percepció personal, sinó davant la visió externa dels consumidors. Això em fa reflexionar amb la importància que es dóna de l’estètica ja no només personal, sinó de l’entorn. No es mira la bellesa interior i personal, sinó l’estètica en si per poder complir amb un cert estatus i una certa qualitat de vida.

Ja per acabar amb aquesta reflexió, vull remarcar què suposa, en alguns casos, poder canviar la teva imatge. Veure real una millora física en la teva persona ocasiona que hi hagi un cert rebuig per les zones que menys t’agraden de tu. El valor d’acceptar-te a tu mateix, de valorar el que ets i de com ets canvia i, en alguns casos, fa possible un segona i tercera operació un cop ja s’ha fet una primera. Així doncs podem parlar de l’addicció a la cirurgia estètica. Aquesta addicció existeix i és freqüent sobretot amb persones amb un estabilitat econòmica alta. Tenir la possibilitat de canviar, tot i que et suposi un esforç econòmic, psicològicament causa un afecte de no trobar-te a gust mai amb el que tens, de voler cada vegada més.

Ja per concloure, vull remarcar que aquesta reflexió és oberta a diferents deduccions i anàlisis de la realitat estètica del món, del valor de l’autoestima personal i de veure l’altre com un ésser diferent amb un bellesa personal única, ja no només externa, sinó també interna. No he volgut introduir-me massa amb alguns temes, ja que això condicionaria, de menor o major manera, les reflexions del lector.  Així doncs, tot i que hi ha molts punts purament personals, he mirat d’enfocar el tema perquè cada un pogués acabar de madurar el pensament sobre allò que n’extreu.

 Algunes fonts d’interès:

• Divinity.es: Lindsay ya no es adicta a las drogas, pero sí a la cirugía plástica [en línia]. Disponible a <http://www.divinity.es/2012/03/02/lindsay-ya-no-es-adicta-a-las-drogas-pero-si-a-la-cirugia-plastica/> (Última consulta: Maig, 2012).
• Dove: Belleza Real Ataque [en línia]. Disponible a <http://www.youtube.com/watch?v=jivZH9pOs9A&feature=related> (Última consulta: Maig, 2012)
• Los cánones de belleza a lo largo de la historia. [en línia]. Disponible a <http://canonesbelleza.wordpress.com/2007/05/25/canones-de-belleza-en-cine-y-television/#more-42> (Última consulta: Maig, 2012).
• Algunas consideraciones éticas sobre la cirugía plástica. [en línia]. Disponible a <http://www.bvs.sld.cu/revistas/cir/vol46_4_07/cir12407.htm> (Última consulta: Maig, 2012)

 Sílvia Valls

Valors en relació

Les persones vivim en societat, és a dir, convivim amb altres persones dins d’un mateix territori. Perquè aquesta convivència funcioni hem de tenir amb compte diversos factors. Entre d’altres, un  d’aquest factors són les normes relacionals que establim en totes les  relacions, i que creem seguint els nostres valors. Aquestes normes no són estàtiques, ja que la societat està en constant canvi i això fa que els nostres valors també ho estiguin.

Fixem-nos en les nostres relacions familiars, d’amistats, de feina o de parella. Amb totes i cada una d’elles tenim una sèrie de normes imaginàries que hem creat seguint els nostres valors, dic normes imaginàries perquè la majora de les vegades no han estat parlades ni pactades prèviament, és a dir, tots som conscients que tenim uns valors i  que els altres també els tenen, però no ens dediquem a esbrinar quins són aquest, sinó que donem per entès que els altres també tenen els nostres.

Amb això després ens trobem amb problemes d’ètica sobre les nostres actuacions i la dels altres. Degut a que sota els nostres valors cada una de les parts ha interpretar les seves pròpies normes de relació. En aquest cas, si els valors de les persones implicades són semblants no hi ha cap problema mentre els implicats actuïn en relació a aquests.

Fixeu-vos que no dic iguals, sinó semblants, ja que totes les persones som diferents i estem en constant canvi, així que és molt complicat trobar dues persones amb uns valors iguals, a banda que hi hagi una influència prèvia per alguna de les parts. Però en aquest moment els valors haurien estat expressats i per tant s’haurien pactat unes normes de relació entre els implicats.

En el moment en que els nostres valors no han set expressats, i per tant no hem pactat unes normes de relació, ens podem trobar en un conflicte personal, en el moment en què una de les persones implicades en la relació realitza una acció que per nosaltres no és ètica. Aquí ens podem sentir traïts, perquè esperàvem un comportament determinat (més ètic per nosaltres) segons els nostres valors, que l’altre no ha realitzat, ja que no té els mateixos valors, i a l’inversa.

Per això és molt important la comunicació entre les persones, i la transmissió de valors entre aquestes, ja que així tots podrem conviure en una societat més ètica per tothom.

Tot i que tendim a ser reticents a la comunicació, és bo que hi hagi un petit debat entre les persones implicades en cada relació, per així reflexionar sobre nosaltres mateixos i sobre els altres i potenciar el nostre criteri i el dels altres.

Per altre banda, perquè les relacions socials funcionin millor, també hem de tenir molt en compte el valor del respecte pels altres, és a dir, no esperar que els altres actuïn com nosaltres ho faríem, sinó que hem d’aprendre a entendre i a respectar les actuacions de l’altre, per molt diferents que siguin a les nostres, per molt contraries que siguin als nostres valors i doncs, per molt no ètics que aquest ens semblin.

Anna Mari Godoy

Síndrome de la Institucionalització?

Aquesta reflexió ve impulsada gràcies a una conversa que vam mantenir amb una psicòloga d’una comunitat terapèutica on vaig estar realitzant les pràctiques II. En aquest cas, estem parlant de persones amb problemes d’addicció a una o diverses substàncies. Estàvem comentant que hi ha moltes persones institucionalitzades i que pateixen el Síndrome de la Institucionalització. És a dir, que aquestes persones van d’un servei a un altre i que no aconsegueixen sortir d’aquest cercle d’ingrés-alta. 

Davant d’aquest procés de la persona, em vaig preguntar el per què esdevenia aquest fet. Amb això, em vaig fer dues preguntes: Els professionals de la institució amb quins objectius treballen? A aquestes persones, què hi ha que els privi de la reinserció social quan surten de la institució? Veig, clarament, que hi ha algun aspecte que els dificulta l’adaptació i la inclusió social a aquestes persones.

Quan parlo de reinserció social em refereixo a qualsevol intervenció social amb l'objectiu d'integrar als consumidors de drogues, en aquest cas, a la comunitat. Els tres pilars de la reinserció social són habitatge, educació i ocupació (també la formació professional). Per tant, si s’aconsegueix treballar amb aquests tres pilars estem afavorint l’adaptació i la inclusió social, entenent que la inadaptació social segons Ferran Casas (1989) es el fenomen psicosocial derivat de la relació de conflicte entre determinades conductes individuals i/o grupals i el clima social que una societat manté vers dites conductes en un període històric concret; Fenomen que es manifesta mitjançant disharmonies que dificulten la participació de la dinàmica interrelacional, experimentant un patiment psíquic. 

Així doncs,  centrant-me en la primera pregunta, crec que hem de fixar-nos en quins valors i accions treballa la institució. En aquest cas, la comunitat terapèutica on vaig estar, porta a terme un treball cognitiu i no pas conductual. El model cognitiu té per objectiu que la persona reflexioni, pensi per resoldre situacions ella mateixa, per tant, també diria que treballa l’autonomia de la persona i el seu empoderament per tirar endavant, prendre decisions, tenir autoconfiança. D’aquesta manera, l’aprenentatge de diferents aspectes és significatiu perquè la persona ha interioritzat coneixements i reflexionat sobre les seves vivències.

Però per aconseguir aquests objectius, treballen principalment la intel·ligència emocional, entesa com a la capacitat d’adaptar-se als canvis, saber gestionar situacions de tensió i nervis, fins i tot, de frustració. Per tant, permet analitzar, reflexionar i ser conscients de les nostres emocions, adoptar una actitud empàtica amb qui ens rodeja per viure en comunitat (entorn social). Per això, l’equip de professionals ha d’oferir un ventall de recursos perquè la persona aprengui a ser intel·ligent emocionalment.

Ara bé, també cal observar si la institució vol reproduir el prototip de persona “normal”, acceptada socialment i d’acord amb les característiques que replica l’ordre simbòlic dominant. Aquestes característiques són: Ser blanc, ser home, ser adult, tenir un alt nivell adquisitiu, tenir credencials, tenir un bon estat de salut i imatge. Si ens parem a pensar, aquesta visió està construïda per homogeneïtzar la societat no contemplant la diversitat, les diferències de cada persona.

Per tant, ens hem qüestionat que potser la persona, amb qui treballem, no vol ser de la manera que volem que sigui? Potser no vol incerir-se socialment d’acord amb l’ordre simbòlic dominant sinó que vol ser diferent, vol ser ella mateixa, tenir una identitat pròpia, ser autònoma. Recordem que d’acord amb el model cognitiu i, sobretot, amb el model de les emocions (intel·ligència emocional) hem d’educar persones crítiques i que, per tant, tinguin llibertat per decidir o realitzar accions amb uns arguments reflexionats i que puguin assumir la responsabilitat que els correspon.

En el cas de les persones amb addicció hem d’entreveure si la persona que decideix consumir és totalment autònoma, té una responsabilitat, etc. Cal tenir clar, que la persona addicte a alguna substància és depenent a ella, per tant, no és totalment autònoma. Així doncs, la funció de qualsevol institució hauria de vetllar perquè la persona pugui viure d’una manera digna, que sigui autònoma, amb llibertat. Hem de treballar d’acord amb el model crític, participatiu i de responsabilitats per estimular el canvi.

Aquest model d’acció socioeducativa diu que s’ha d’intervenir sobre la persona i el seu entorn social ja que, d’aquesta manera afavoriria, en major grau, la seva reinserció social. A les comunitats terapèutiques, les persones realitzen estades periòdiques en el seu entorn social (família, amics, etc) sense un acompanyament del professional. És a dir, quan aquesta persona surt de la comunitat terapèutica sola, amb el recolzament de la família, és quan ha de posar en pràctica els recursos que l’equip de professionals li ha ofert en el treball personal diari. Del contrari, cronificaríem situacions i reproduiríem el model assistencial, creant una dependència dels serveis o institucions. Així esdevindria el síndrome de la institucionalització.

En resum, la institució hauria d’apostar per una educació en valors. Segons Adela Cortina, els valors són qualitats reals de les persones, les accions, les coses, les institucions i els sistemes, qualitats que valen, ens atrauen i ens complauen. Adela Cortina i altres autors també parlen de valors mínims o universals (on tothom hi estaria d’acord) com ara la llibertat, la justícia, la honestedat, la tolerància, els quals ens fan sentir bé, són desitjables, obtenim un reconeixement i afavoreixen la convivència; i valors màxims que marca la mateixa persona a títol individual com ara la felicitat.

A més de l’educació en valors, crec que la institució hauria de promoure i treballar la conscientització, que és un procés metacognitiu, una reflexió ètica on descobreixes i coneixes la realitat que t’envolta i, al mateix temps, se’t desperta la curiositat. Aquest fet, permet analitzar i reflexionar, no només de la realitat, sinó d’una mateixa (autoconeixement). De manera que es desperta el ser crítica (l’autocrítica i la mirada crítica vers l’entorn), a pensar sobre el propi pensament, fins arribar a un procés constant d’anàlisi i reflexió que permet la transformació pròpia de la persona (fins i tot, transformació social). Això provocaria una transformació constant, positiva, de la manera de treballar de la institució adaptant-se a la dinàmica del centre, de l’equip de professionals i de les persones que pateixen alguna addicció.

En segon lloc i centrant-me en la segona pregunta que em vaig realitzar, la persona inadaptada socialment està afectada o condicionada per diferents factors tant ambientals (entorn) com individuals (intern de la persona) i que estan en contínua interacció entre ells.

Les persones tenim la capacitat d’avaluar el nostre entorn i gestionar estratègies per tal d’afrontar-nos amb l’agent extern. Lazarus (1980) posa èmfasi en l’avaluació subjectiva d’aquest agent extern. Per tant, si la persona avalua l’agent extern i el percep com a una amenaça li generarà malestar i estrés, independentment de l’avaluació objectiva d’aquell agent extern. Pel contrari, si ho percep positivament i se sent còmode, se sentirà bé i podrà reinserir-se socialment. Per aquest motiu, en el cas de les institucions que allunyen la persona del seu entorn més immediat/social, com ara les comunitats terapèutiques, se’ls fa difícil tornar al seu entorn perquè han viscut unes situacions que els fa percebre-ho d’alguna manera especial i, en molts casos, els genera estrés. Això pot fer que tornin a recaure o que vulguin tornar immediatament a la institució.

Per aquests motius, s’ha de treballar l’equilibri entre els dos factors interaccionats i buscar estratègies i eines per treballar amb aquestes persones. Aquestes eines o estratègies serien recursos que els manquen a aquestes persones, com ara habilitats socials, seguretat en si mateixes, etc. Aquests recursos es treballen i s’aprenen en base la intel·ligència emocional que he comentat anteriorment, a més de promoure la conscientització; Si aconseguim aquest autoconeixement guanyarem en qualitat de vida, ens sentirem millor amb nosaltres mateixes i les nostres relacions socials milloraran.

Per concloure, dir que en la Síndrome de la Institucionalització hi influeixen molts factors, tant externs com interns a la persona, a més del currículum explícit i ocult que treballa i genera la dinàmica del centre i, sobretot, de la predisposició i esperit de superació de les pròpies persones que hi resideixen.

Gemma  Garcia Puig

Bibliografia

Annual Report 2005: The state of the drugs problem in Europe [en línia]. Disponible a: http://ar2005.emcdda.europa.eu/en/home-en.html [Data de consulta: 20 de maig de 2012]

CORTINA, Adela

GOLEMAN, Daniel. Inteligencia Emocional. Editorial Kairós. (2001)

LAZARUS, R.S.; FOLKMAN, S. Estrés y procesos cognitivos. [S.l.]. Ediciones Martínez Roca, 1986.

Estat i Família

Com afavoreixen al desenvolupament de l’individu.

Molt sovint, quan penso i discuteixo quin és el paper que ha de tenir l’Estat amb els seus ciutadans i ciutadanes, veig que té semblances amb les funcions i finalitats que persegueixen les famílies. És per això, que ara vull reflexionar i comparar algunes de les funcions que Estat i família, segons el meu parer, comparteixen estretament.

Correntment, però no sempre, l’infant neix i es desenvolupa en el si d’una família. Hem de ser conscient que en l’actualitat coneixem diferents tipus de família, però, totes aquestes tindran un mateix paper.

Així doncs, hem de reconèixer la família nuclear, formada per un pare i una mare o el tutor i la tutora  legal i, la seva descendència. També la família monoparental, siguin les que siguin les circumstàncies que ho han conduit en aquest camí, només una persona serà el pare o la mare. També, la família homosexual, on els pares o mares seran persones d’un mateix sexe.

Fins i tot, els i les menors que no estiguin en aquesta situació, és a dir, que no visquin en el si d’una família tindran uns referents adults que seran els responsables del seu desenvolupament. Per tant, aquells nens i nenes que són orfes o que els seus pares o mares han perdut la tutela, passaran a estar sota la tutela i guarda de l’administració, així les persones professionals d’aquest àmbit passaran a fer el paper de família. Dit d’una altra manera, la família la puc entendre com la unió d’aquells adults que es faran responsables d’uns menors, ja siguin o no fills i filles biològiques. 

Però les persones també naixem en un Estat. I els Estats no son més que una manera de designar i organitzar social i econòmicament un territori. Per tant, puc dir que habitualment els Estats tenen un govern, que és l’encarregat de dirigir i administrar el seu territori.

Així doncs, quin és el paper que crec han d’exercir les famílies? Doncs bé, penso que la família primerament ha d’oferir cuidats als seus fills. Es sabut que els nadons són encara molt indefensos i, per tant, és l’adult qui ha de vetllar i cuidar a l’infant. En aquest sentit la família intenta satisfer unes necessitats bàsiques com són l’alimentació, la seguretat física i la salut però, també han de garantir efecte i estimació així com educació.

En molts casos aquest cuidar es pot confondre en protegir.  Però, protegir és cobrir o defensar a l’infant d’allò que li pot suposar un perill. Per tant, no és sols el fet de vetllar sinó intentar evitar aquests possibles perills o danys.

Ara bé, quin és el paper que crec ha de tenir el nostre Estat? Per començar, dir que és un estat de benestar. Això implica que ha d’oferir i assegurar el benestar dels seus  ciutadans i ciutadanes, així com també els seus drets. Per altra banda, ha de reduir les desigualtats socials de tota mena i ha de garantir l’estabilitat econòmica de les persones. A més, ha de ser un estat on el govern ha de ser escollit i votat pel poble, per tant, té un poder democràtic indirecte. D’aquesta manera s’ha de garantir que la presa de decisions respongui a la voluntat dels i les ciutadanes que composen l’Estat i que, per tant, el electors donen legitimitat a la presa de decisions de qui seran els responsables de govern.

Així doncs, una finalitat de l’Estat ha de ser la de tenir cura dels seus ciutadans, per això, ha d’oferir uns servei sanitari accessible a tots i totes. També ha d’evitar el desemparament tant de petits, joves i grans. Per tant, ha de ser capaç de cuidar les necessitats i la salut de les persones que formen part d’ell.

Tornant al paper de la família. Aquesta s’entén també, com el primer agent de socialitzadoció per als fills i filles. Aquest procés de socialització és primordial en els primers anys de vida ja que, durant els tres primers anys, els nens i nenes són més susceptibles d’interioritzar el que implica la socialització. 

Aquest procés doncs, és el començ de la integració social de l’infant, i la família educa diferents comportaments i aptituds en la forma de menjar, dormir, sentir i estimar, comunicar-se, divertir-se, mantenir l’ordre i la higiene, entre molt altres hàbits i rutines.

Per altra banda, en aquest període de sociaclització, la família ofereix l’interiorització de valors, normes, conductes...sempre partint del context social on es desenvolupa aquesta tasca. Així doncs, els nens i nenes fan l’aprenentatge d’un codi moral d’allò que està bé i malament.

És més, d’aquesta manera s’ha d’intentar dotar al menor no sols d’uns valor morals, sinó que se li ha de garantir que construeixi una identitat pròpia i que li permeti integrar-se en la societat on viu. Així doncs, la família ha de contribuir a que els fills o filles siguin persones crítiques i empoderades en la presa de decisions i la resolució de conflictes. 

Per altra banda, l’Estat ha de garantir i, per tant, oferir ensenyaments i educació en igualtat d’oportunitats als seus ciutadans. I on es donen aquests? Doncs, en centres educatius  públics com escoles, instituts, centres especials o de formació professional i universitats. Però no sols aquests, també ha d’oferir educació a través del Projectes Educatius de Ciutat o amb els Plans d’Entorn Educatiu.

Però aquesta educació ha de contemplar les diferències i la varietat de totes les persones, així com les seves necessitats i capacitats, d’aquesta manera l’Estat ha d’adaptar i enfocar l’educació per a la diversitat que composen totes les persones. Per tant, ha d’impulsar una formació integral. A més a més, aquesta educació ha de fomentar el desenvolupament d’una persona crítica. D’aquesta manera possibilita que la persona sigui autònoma davant la presa de decisions i resolució de conflictes. 

L’infant dins la família també té el seu propi paper. Durant els primers anys de vida és quan l’infant estableix un vincle molt estret amb les persones adultes qui són, entre altres,  les seves cuidadores i socialitzadores –ja explico anteriorment el que això vol dir–. És d’aquesta manera que els fills i filles, també aprenen a ser persones amb pensaments i actituds pròpies i actives dins el cercle familiar ja que, se senten part del que significa aquesta convivència. En definitiva se senten formant part de la seva família.    

Però, es fa evident que també hi ha relació, és a dir, vinculació entre l’Estat i la persona. L’Estat intenta que les persones se sentin part de la ciutadania, per tant, el que cerca és cohesionar a les persones entre elles i així que se sentin integrades a la societat.

A més, de fomentar que hi hagi una ciutadania participativa i activa. L’Estat ha de voler que sigui una ciutadania unida i capaç d’organitzar-se per voler el canvi de la realitat que està vivint, sempre buscant la millora. Així doncs, busca que les persones siguin responsables i actives dins l’Estat.

Per concloure, em permeto dir que d’aquesta manera i, només d’aquesta, podrem reconèixer a l’Estat com la família de tots i totes nosaltres.

Caterina Fuster Plomer 

Construint camí per a la cohesió social

Vivim en un món dominat per forces incapaces de garantir una vida digna a totes les
persones. Moltes persones no poden cobrir les seves necessitats bàsiques, ni els seus
drets bàsics que ens permeten viure amb dignitat i en llibertat. Un món global que es
regeix per directrius econòmiques i de mercat que fomenten la competitivitat i
l'individualisme egoista (on tothom mira per ell i els seus) obviant valors essencials de la
humanitat com ara la solidaritat i el suport mutu.

Tot i que, els drets humans siguin considerats un dels referents més significatius de les
societats occidentals sabem que moltes vegades són transgredits. Aquesta transgressió
no només es dóna en països del sud (fam, explotació laboral, guerres...) també es dóna
en les societats “democràtiques” fenòmens com el racisme, la xenofòbia i altres
violències.

En les societats “democràtiques” els perills que atempten contra els drets humans són
més subtils i invisibles, per la qual cosa moltes vegades passen desapercebuts, ja que
aquest tipus de societat no vigila el seu compliment. Moltes violències o agressions cap a
la dignitat de les persones es veuen com quelcom natural, és a dir, normalitzem les
situacions. Els mitjans de comunicació (anuncis, programes...) estan plens d'aquestes
agressions, com per exemple els anuncis sexistes que continuen potenciant la figura o el
rol de la dona, com a mestressa de casa o com a objecte de desig sexual. Aquestes
agressions també es donen en al dia a dia, moltes vegades hem estat presents o hem vist
alguna agressió d'una persona cap a un altra i no hem fet res per intentar parar la situació,
ja que sovint pensem que no va amb nosaltres. També hi ha partits polítics xenòfobs que
al contrari de fomentar la cohesió social, juguen i alimenten la cultura de la por cap allò
desconegut (diverses cultures) per crear el pànic i guanyar vots.

Aquests són alguns exemples que demostren la vulnerabilitat dels drets humans, però
com ja he dit són pràctiques normalitzades per la societat i com a conseqüència no ens
parem a pensar en el que realment passa...Podríem arribar a la conclusió que si en una
societat “democràtica” existeixen perills cap a la dignitat de les persones és perquè
aquesta és perversa, és a dir, proclama la defensa dels drets humans però realment ella
mateixa col·labora en la transgressió d'aquests drets. Tenint en compte que vivim en una
societat amb certa perversió es fa necessària la participació i la implicació de totes les
persones per fer visibles aquestes agressions cap a la dignitat de les persones.

La humanitat al llarg de la història sempre ha lluitat per un món millor, més just. Crec que
per aconseguir aquest nou món és necessari canviar la ment i el cor de les persones amb
la finalitat de donar lloc a una nova consciència ètica. Aquesta transformació de la realitat
nomes és possible a través de l'educació. Vivim en una societat molt diversa i complexa, i
cada vegada ho serà més, per tant es necessari aprendre a conviure entre tots/es i
entendre la diversitat com un bé que ens enriqueix com a persones.

La nostra societat “democràtica” es troba en un període d'aprenentatge, en el qual
l'educació hi juga un paper molt important en la formació de la persona al llarg de la vida.
Ara bé, hem de reformar el model d'educació actual i anar cap a un model d'educació més
participatiu i comunitari que eduqui en valors. L'educació ha de donar-nos eines per ser
més autònoms i per poder decidir per nosaltres mateixos. Les persones hem de ser lliures
per actuar tal i com creiem i per això és necessari que l'educació no imposi ni domestiqui
a les persones, és a dir, no ha de ser un aparell ideològic de l'Estat i de les classes
dominants.

Per tant, si creiem que s'ha de formar i educar en valors hem d'entendre que les
violacions dels drets humans no són violacions de la llei (tal i com s'entén en la nostra
societat), aquesta només ordena allò que s'ha de fer i no allò que s'hauria de fer. Els drets
humans s'han d'aprendre i no ser imposats mitjançant les lleis. Aquesta diferència és molt
important, ja que no és el mateix respectar els drets humans perquè hi ha una llei que
m'obliga a fer-ho que respectar-los perquè els accepto i, per tant, els respecto. Entenen
que els valors només es poden adquirir quan els interioritzes activament i lliurament i
passen a ser una part integrant de les pròpies vivències i del comportament de cada
individu.

Ara bé, no hem de caure en el parany de pensar que l'escola educarà lo suficient per
generar persones diferents, no hem de perdre de vista que la gran escola és la vida. Per
això, hem de potenciar una educació al llarg de la vida amb la idea que hi ha molts espais,
moltes situacions que eduquen i sobretot amb la idea que tothom educa (intenció
relacional), en definitiva, hem de potenciar una educació popular amb la qual també es
crearà comunitat. Aquesta educació en valors ha de tenir en compte a l'individu i al
col·lectiu (la comunitat), ha de buscar, acceptar i respectar, les normes de fer del col·lectiu
que faci possible la convivència de totes les persones que configuren el grup.

Cíntia

Respectar, construir un nosaltres.

Avui en dia no em cal anar a la Xina per menjar-me uns noddels o a Mèxic per gaudir d'un taco. A part que puc comprar els ingredients al supermercat, a pocs metres de casa tinc un bufet lliure de menjar xinès i una mica més lluny un bar on fan tacos per emportar. Sovint quan no saps què fer un dissabte, t'encanta dir avui anirem a sopar el xino, una cosa diferent, exòtica. Mirant-ho així, quin luxe!

 

Aquestes diferències també apareixen al carrer, quan veus un jove de pell morena que porta una gorra i uns pantalons amples l'associes a una banda llatina, i a sobre penses que porta una pistola. Tens dues opcions o canviar de vorera perquè no et mati o passar pel seu costat i fer-te l'heroi. Com també quan veus una persona xinesa anant ràpid pel carrer, penses que s'ha escapat un moment del taller clandestí de confecció on treballa i ara hi torna. El cinema ha fet molt mal en aquests cassos. Des de petits ens han dit que el què passa a les pel·lícules no és real, no obstant, reflectim aquestes realitats en la vida real o les pel·lícules reflecteixen el què passa en la vida real?

 

Penso que categoritzem tot allò que és diferent a nosaltres, és a dir, trobar característiques generals o semblances amb una cosa que coneixem o em vist per així sentir-nos segurs. Per tant, és un mecanisme de protecció convertir allò diferent en una cosa coneguda, ja sigui bona i ens transmeti curiositat o dolenta i la rebutgem. Així cada persona ordena el seu món, però ho fa d'una manera subjectiva. És a dir, tothom es fa la realitat a mida, i a vegades es passa per alt que som persones humanes i com nosaltres totes aquelles amb les quals convivim. Això fa que suportis a la persona que és diferent a tu perquè l'espai és de tots. No obstant, penses que t'han d'agrair que els deixis viure al teu territori, també han d'estar contents que no els insultis per la seva orientació sexual o no et burlis de com van vestits, i pots dormir a les nits pensant que ets una persona respectuosa.

Aquest fet és una de les hipocresies de la realitat en què vivim, utilitzar la paraula respecta quan el que estem fent és tolerar. Toleres, suportes a una persona perquè t'hi sents obligat, però no comprens que tot i ser diferent és persona, també respira i menja per sobreviure com tu. Que com tu ha escollit què vol ser i com tu no va escollir a quin lloc néixer. El valor fonamental de l'ètica és la persona humana, i com a tal naixem amb uns drets que ens fan dignes de ser-ho, per aquest fet és important respectar; reconèixer l'altre, la seva dignitat, amb totes les seves conseqüències.

Això suposo transformar “ells” en “nosaltres”, reconèixer la diferència. Poder comprendre que vivim en un món plural, tenir un interès mutu. Que la diferència es converteixi en una característica i no en un factor d'exclusió. És molt fàcil posar l'etiqueta de diferent, no tenir que posar-te a la pell de l'altre, alimentant l'individualisme de la societat.

La llibertat de consciència, poder escollir, se'ns assigna el néixer. Aquesta llibertat és individual, però és responsabilitat de tots poder-ne gaudir. Com deia Aristòtil “El fi és sempre la felicitat, però no és un bé individual, sinó col·lectiu[...] el meu bé no pot ser antagònic el teu, ja que el bé és de tota la comunitat”. Tota persona vol ser lliure, construir el seu jo, però vivim en comunitat. Per aquesta raó hem d'incloure la diferència, educar pel “nosaltres”, estimular actituds socials que no jutgin allò diferent sinó que ho comprenguin com un més a més, gaudeixin de la diversitat que ens ofereix la societat.

Arantxa